La senyera dels nostres pares

Soc conscient que les persones amb seny tenim sentiments constructius. Volem el bé comú. Del que també estic segur és que hi ha altres persones que només odien i menyspreen: tant de bo no ens passi mai. Fins a la proclamació de la República Catalana, seguint els passos del programa electoral dels partits que lideren el nostre Parlament i que donen suport al nostre govern, s’han fet força passos. L’estelada ha estat un símbol d’aquest anhel de llibertat. Estant les coses com ara estan –repressió judicial i policial inimaginables en un sistema democràtic, mentides difoses a escala estatal contra la nostra dignitat, tancament d’institucions i control de persones i webs, etc.–, reivindico que la senyera –sí, la nostra bandera– sigui el gran símbol de tot el país. Per sobre de concrecions ideològiques i models de societat. La senyera dona pau. Tenim tres símbols –deixant de banda la rosa i el llibre dels Sant Jordi–: (a) la senyera, (b) l’himne d’Els segadors i la (c) Diada Nacional de l’Onze de Setembre. La nostra (d) Generalitat –que ve de 1359 i és molt més antiga que els estats moderns– els celebra. Són valors i ideals dels nostres pares i per als nostres fills: no hi ha partit polític o jutge que els pugui destruir. De cara al 21-D, la senyera –les nostres quatre barres, la de sempre–, la de la pàtria, és el que volem com a ensenya: la de gent que s’estimi el país, que no el vulgui devastat.