Quan un pacient em crida

Soc infermer d’urgències i normalment treballo els caps de setmana fent 12 hores seguides. El meu torn comença a dos quarts de deu del matí i acaba a dos quarts de deu de la nit. Pocs dies tenim un torn tranquil. De vegades els temps d’espera arriben a les 2 o 3 hores, fins i tot més. Els pacients moltes vegades es desesperen, s’enfaden i em criden. I penso: “Senyor/a pacient, són les set de la tarda, fa gairebé 12 hores que treballo i encara me’n queden dues més. Soc persona i mereixo ser tractada com a tal. Que vostè faci hores que està en una sala d’espera no és culpa meva. No és perquè no faci bé la meva feina. No és perquè els meus companys no facin bé la seva feina. És perquè ens falta espai i personal per a tanta gent. Si vostè vol cridar a algú, cridi als de dalt, als que retallen en infraestructures, als que retallen en personal.”