Siguem sincers. A Catalunya el català no cal per a res. No cal ni entendre’l i és una llengua inútil. No cal saber-lo perquè tothom et parlarà en castellà, encara que tampoc l’entenguis. En ciutats com Barcelona, anant pel carrer, només sents parlar castellà i llengües extracomunitàries. El català només el sents parlar en la intimitat d’aquells amics o familiars que el parlen entre ells. Igual que en temps de Franco. Pràcticament tots els catalanoparlants no usen la llengua quan l’interlocutor, encara que el sàpiga parlar, pronuncia una sola paraula en castellà. Automàticament es passen al castellà. Que ningú s’enganyi perquè això és així. I molt més quan es tracta de bars i restaurants. La Constitució espanyola, l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i la llei de política lingüística reconeixen l’oficialitat del català a Catalunya i el dret d’usar la llengua en tots els àmbits, però ni els catalans ni les nostres institucions els fan valdre. Ras i curt. Quina necessitat té un immigrant de parlar català si sempre hi parlem en castellà? Cap. I el cas de la infermera catalanòfila de l’Hospital Vall d’Hebron, i molts altres de semblants, no passarien si els catalanoparlants uséssim la llengua sempre i amb tothom. Perquè una llengua només té sentit de ser i es manté viva usant-la.