Unipolarisme, bipolarisme

A hores d’ara el món experimenta uns canvis polítics (i morals) de gran magnitud. Ja no som ni en l’era del bipolarisme de mitjans del segle XX –dues grans potències antagòniques, els EUA i la Unió Soviètica (capitalisme i comunisme)–, ni en l’unipolarisme dels anys noranta i primera dècada del segle XXI que el substituí (una sola gran potència hegemònica, els EUA, lliures de dictar i imperar impunement. La fi de la història de Fukuyama!), sinó en l’era del multipolarisme. La Xina s’ha convertit en poc temps en una formidable potència, immensa i imparable. Rússia s’ha refet i torna a ser un país molt important. L’Índia, el Brasil, Indonèsia... creixen com l’escuma. Els equilibris de poder en el món, doncs, han canviat radicalment i, com deia, ja no hi ha un o dos pols com abans, sinó uns quants. La qual cosa per força hauria de portar a reformular els plantejaments i les relacions entre nacions. Però els EUA, en comptes d’acceptar la nova realitat i adaptar-s’hi, s’entesten a voler imposar-se tant sí com no. Dòlar amunt. Dòlar avall. I d’això plora la criatura.