Projectes que estimulen

S’ha fet saber que s’estudien diversos projectes per a ordenar o refer alguns sectors de Barcelona. Ja era hora. Hem passat molts anys sense “pensar”, pràcticament, com podien enfocar-se alguns dels problemes urbanístics que té pendents la ciutat. Semblava que només valia la pena de preocupar-se del Cinturó de Ronda.

Ara es parla de rehabilitar l’espai del passeig de Picasso, el Born i el Fossar de les Moreres; d’ordenar un eix monumental que va del Seminari al Liceu, passant per la Casa de Caritat, la Casa de la Misericòrdia, el Dispensari Antituberculós, l’Orfenat, la plaça de Sant Josep, el Convent dels Àngels i el Mercat de la Boqueria; d’ordenar el passeig de Colom, el Moll de la Fusta, la plaça de Palau i el passeig Nacional; de restaurar la plaça Reial; de reformar la plaça de l’Àngel; de fer una nova plaça a l’encreuament dels carrers de Joaquim Costa i del Peu de la Creu; d’ordenar els carrers de Pelai i de Vergara; de donar una solució a l’immens espai deixat per a l’escorxador…

No tinc cap autoritat tècnica per a opinar si això és millor que allò, quin ha de ser l’ordre de prioritats, o com s’ha de resoldre concretament cada problema. Per això hi ha el senyor Oriol Bohigas a la Delegació d’Urbanisme de l’Ajuntament de Barcelona, i per això hi ha unes entitats i associacions de veïns que hi diran la seva. L’únic que puc dir és que m’anima comprovar que alguna cosa s’ha posat en marxa contra la rutina i l’atonia municipal. Suposo que les idees d’Oriol Bohigas tindran defensors i detractors: és el que sol passar quan hom s’entossudeix a tenir idees. El que importa, com deia abans, és començar a pensar, i obligar a pensar, i això és un mèrit que caldrà reconèixer al delegat d’Urbanisme.

Els escèptics diuen que projectar no ens servirà de gran cosa, perquè no hi haurà diners perquè els projectes es facin realitat. És possible. Però les dificultats materials no ens eximeixen del deure d’imaginar.

I és ara quan jo voldria exposar la meva opinió. Hem d’imaginar sense por. No ens autocensurem tímidament. Intentem projectar per a Barcelona –per als indrets reformables de Barcelona– solucions realment valentes i atractives, que tinguin aquella dosi de risc inevitable quan es vol fer una obra vàlida per al futur. És precisament el respecte al que ha estat i és Barcelona allò que ens ha de dur no a un urbanisme de “pegats” sinó a un urbanisme de creació imaginativa. Que els detalls i els gustos parcials –que hi hagi un petit espai per a aquest ús, que es munti aquesta instal·lació per a aquest grup social, etc.– no impedeixin, per comprensibles que siguin, de crear noves unitats urbanístiques ambicioses –que no vol dir pretensioses– capaces d’acreditar la capacitat imaginativa de la Barcelona actual. Discutim-ho tot amb calma i amb perspectiva de futur.