La recollida selectiva, un camí de no retorn

La del reciclatge és una d’aquelles batalles que no admeten marxa enrere possible, tot i la percepció creixent que, ara mateix, estem en un moment d’un cert estancament. Les dades, de fet, així ho certifiquen, ja que Catalunya continua movent-se en uns llindars de recollida selectiva al voltant del 40%. I això cadascú pot considerar que és molt, poc o mig-mig en funció de la seva valoració subjectiva, però els fets són els que són i cada any que passa és un de menys a descomptar a l’hora de complir els objectius que estableix la normativa comunitària, i que dicta que el 2035 s’ha de separar un 65% de la brossa. I, ara mateix, ja es veu que estem lluny d’assolir aquest propòsit que és norma. De la mateixa manera que els números ens diuen això, que anem tard i malament, el sentit comú també ens fa predir que la de reciclar és una conducta social que difícilment aconseguirà imposar-se, només, per la via dels fets consumats o la multa pura i dura. A partir de la certesa que el model dit clàssic d’una gestió de les escombraries basat a llençar-ho tot en un abocador és una rèmora que ha de quedar enrere, i ja, el que cal és accelerar a fer sedimentar una consciència social que converteixi definitivament això de separar la deixalla en un hàbit més de la nostra quotidianitat.

En tot això, però, les institucions no poden caure en l’error, com massa cops fan, de delegar tota la responsabilitat en el ciutadà. Perquè si les xifres també ens diuen, com ens diuen, que el sistema de recollida tradicional basat en contenidors oberts ja no dona més de si a l’hora d’incrementar els percentatges de reciclatge, és a les diferents administracions a qui correspon idear i implantar solucions alternatives, o complementàries, que ajudin a fer complir les exigències d’Europa sobretot als grans entorns urbans –que és on queda feina per fer, i molta–, sense que això sigui percebut, només, com un destorb gratuït pel ciutadà. En aquest sentit, algunes experiències a l’hora d’imposar el model del porta a porta més per la via del decret que de la coparticipació, com la del districte de San Andreu de Barcelona, han de ser un exemple a seguir de com no s’han de fer les coses.