Els salaris com a redistribuïdors de riquesa

L’editorial d’avui ha estat debatut per Toni Romero, Susanna Oliveira, Carles Sabaté, Irene Casellas, Anna Serrano i Ure Comas.

Els salaris i la pèrdua de poder adquisitiu dels treballadors seran el moll de l’os de la reivindicació aquest 1 de maig. Fa un any llarg que la inflació condiciona l’economia a tots nivells, excepte els resultats de grans empreses i corporacions, que continuen millorant any rere any amb l’expeditiu mètode de retallar plantilles quan no caldria –amb els governs de perfil– i traslladar punt per punt al consumidor l’increment de costos. Des de la crisi del 2008 el procés de concentració de la riquesa s’ha accentuat en paral·lel amb l’empobriment de les classes treballadores i l’aprimament de la classe mitjana. És el resultat d’estratègies de negoci que donen prioritat absoluta a l’accionista en detriment de la resta. Pressupostar sempre beneficis a l’alça té efectes sistèmics, tots nefastos excepte per a la butxaca d’uns pocs. El plantejament d’un creixement econòmic infinit no només esgota els recursos naturals, un fet gravíssim perquè és insostenible, irreversible i cada cop es percep més proper. Guanyar diners sense matisos també és, per definició, incompatible amb els mecanismes redistribuïdors de riquesa que havien definit la socialdemocràcia i l’estat del benestar que hem conegut. Està més que demostrat que els salaris no són el problema. Haver situat l’SMI per damunt dels 1.000 euros no ha destruït ocupació i no tan sols no ha frenat l’economia sinó que n’ha estat un factor dinamitzador. Amb una inflació que es resisteix a recular, amb els preus d’aliments i béns bàsics disparats, és inadmissible que les grans empreses no socialitzin uns beneficis ingents quan s’ho poden permetre. El comunisme es va immolar perquè va permetre la corrupció estructural. Per incompareixença d’un model alternatiu, la doctrina neoliberal domina les relacions econòmiques a pler sense que els mecanismes reguladors i les eines de redistribució –quan n’hi ha– siguin efectius. Cal un canvi en la cultura i l’ètica de les organitzacions empresarials, que sembla tan fora del guió que s’hauria de fomentar des d’uns poders públics que tampoc estan per la feina. Arribats a aquest punt, només queda la pressió de la mobilització treballadora de tota la vida i decisions de consum que facin reflexionar l’empresariat.