L’oferta del BBVA per adquirir el Banc Sabadell –rere l’eufemisme de la fusió hi ha una absorció en tota regla– podrà ser molt satisfactòria per als accionistes de l’entitat catalana amb seu social encara a Alacant i acontentarà les ànsies de creixement del consell d’administració de l’entitat d’origen basc, però no és útil per a ningú més. Ni per als treballadors del Sabadell –potser ni per als del BBVA– ni, sobretot, per al conjunt d’usuaris dels bancs. És a dir, per als ciutadans i pimes, perquè avui dia no es pot viure amb normalitat sense un banc. El mapa d’entitats financeres conegut per tots ja va patir una sotragada brutal amb la crisi del 2009, que va comportar la desaparició del model de caixes d’estalvi –les que van continuar, avui són bancs– i diverses operacions d’absorció. A dia d’avui, el Sabadell ha revertit la crisi que va patir i que va comportar un primer intent de compra per part del BBVA l’any 2020, no reeixit. Ha regirat resultats –en línia amb el sector, els beneficis presents superen els anteriors– i solvència i el seu valor borsari quadruplica el que tenia quatre anys enrere. Per tant, no té cap urgència. Menys encara en té el BBVA, la segona entitat de l’Estat i la tercera d’Europa pel seu valor en borsa, sis vegades superior al del Sabadell. L’operació no és convenient perquè aprofundirà en el procés de concentració del sector per convertir-lo pràcticament en un oligopoli de tres grans bancs, amb presumibles efectes negatius en la competència i –per molt que BBVA ho negui– amb el tancament d’oficines i expedients de regulació d’ocupació en perspectiva –41.500 treballadors a l’Estat entre els dos bancs– tot i que no es puguin justificar pels resultats d’explotació.

A banda de la veu dels reguladors a l’hora d’autoritzar o no la compra, la concentració del sector permet que cada vegada prengui més força l’oportunitat de crear una banca pública. Per introduir un factor de competència –els beneficis de les entitats ho han de fer viable– i, sobretot, per la desatenció al concepte de servei públic que les entitats privades exhibeixen en tancar oficines i caixers sense cap més motivació que la cursa per maximitzar els seus resultats d’explotació.