Declaració per a una emancipació

En uns temps en què la concentració de fets decisius i decisions importants pot haver portat a l'abús de la utilització del terme “moment històric ”, l'inici dels tràmits al Parlament per obrir el procés de creació de la república catalana no hi ha dubte que representa el preparatiu legal per a l'acte de l'exercici pràctic de la sobirania més important, sense cap exageració ni recurs a l'èpica, de la història recent de Catalunya. Les conseqüències del text que han consensuat els grups de Junts pel Sí i la CUP, que sumen majoria absoluta a la cambra, per primer cop van més enllà d'una declaració política simbòlica, d'una exposició d'intencions retòrica, per especificar amb prou claredat ja no pas quines són les intencions, sinó quin és el programa per portar-les a terme.

La declaració d'emancipació té com a punt clau l'adequació de la legalitat a l'àmbit català de sobirania. Això ja no és cap reclamació d'un nebulós dret a decidir, sinó que és legalitzar allò que la legitimitat de les urnes ha encomanat al Parlament. L'Estat espanyol, des del govern i des de totes les forces de l'oposició, ha reaccionat, un cop més, amb el menyspreu i l'amenaça, un reflex de la ceguesa persistent amb què des de Madrid s'afronta un problema que ha anat creixent per la consolidació interna de l'independentisme i alhora per la concatenació d'errors estratègics espanyols que han donat no només motivació extra al catalanisme, sinó sobretot legitimitat internacional. El full de ruta avança amb la complexitat natural d'un procés d'alliberament nacional d'aquestes dimensions. És l'hora de la política en majúscules, de la gosadia estratègica i de la confiança en les pròpies forces.