Quan diàleg no és sinònim d'acord
La trobada, ahir, del president de la Generalitat, Carles Puigdemont, amb el president espanyol en funcions, Mariano Rajoy, més enllà de restablir un diàleg que el govern espanyol no havia d'haver permès mai que es perdés, va servir per deixar clares un cop més les profundes discrepàncies que mantenen els dos executius. Més enllà de les formes, el conflicte polític es manté intacte i amb cap perspectiva d'acord, sobretot si es té en compte la situació política espanyola, pràcticament abocada a unes noves eleccions.
Puigdemont i Rajoy s'havien de reunir i ho van fer. A les dues parts els interessava. L'una per deixar clara la permanent voluntat de diàleg i l'altra perquè a les portes d'una nova convocatòria electoral no es pot permetre la imatge d'immobilista anacrònic que ha cultivat els darrers anys. Però és evident que de desgel, en el fons, cap. El bloqueig polític hi continua essent i hi ha poques esperances que hi hagi avenços fins i tot en els temes no estrictament relacionats amb el procés polític que viu Catalunya. I si hi fossin, l'historial d'incompliments de l'Estat és tan gran que no permet cap optimisme.
El nou president català, i aquest no és un fet menor, va poder traslladar personalment a Rajoy la voluntat política de la majoria de catalans de celebrar un referèndum per decidir el seu futur. I Rajoy, és clar, va poder reiterar, un cop més, la seva inflexibilitat absoluta. La resta, fins i tot l'anunci d'una nova reunió entre els vicepresidents dels dos executius, cal interpretar-ho com a gestos formals que convenen a les dues parts. Benvinguts siguin, però el problema entre Catalunya i Espanya, més enllà de les formes, és de fons.