Evolucions

Em porten a fer un soparet a un lloc que, segons em diuen, té el pa amb tomàquet com a producte estel·lar. Reconec el lloc. Quant temps fa que no hi venia? Vint anys? Potser menys, però no gaires menys. En aquell moment s'havia posat de moda i el recordo ple de gent i sorollós. Com que els preus eren ajustats i els plats copiosos i correctes, era molt escollit pels escolars i els treballadors d'empreses quan volien celebrar dinars de Nadal o de fi de temporada. També hi venien parelles joves i curtes de diners. Ceps de vinya i rastelleres d'alls pengen decorativament de les parets. Diria, però no ho podria precisar, que l'última vegada els ceps i els alls eren autèntics. Els ceps són de plàstic i, els alls, de ceràmica comprada en una parada de carretera. Les estovalles i els tovallons, que recordava de roba de quadres vermells, són de paper, encara que la supressió del tèxtil també te la trobes des de fa unes temporades a restaurants de to. Aquest estiu, en un restaurant de to i ínfules, la papereria cobria les taules. Negra, que fa més disseny. Vaig preguntar si tenien tovallons de roba, em van dir que sí i els en vaig demanar. Érem cinc i en van portar només un, per a mi. Es veu que s'havien de sol·licitar individualment.

Només hi ha tres taules ocupades. Una, per una parella de turistes de mitjana edat. Quan són buits, aquests locals tan grans deprimeixen una mica. Els cambrers ociosos i expectants acaben deprimint del tot. L'amo ens ve a saludar i li faig notar la poca afluència. “Han vingut massa d'hora; més tard s'animarà.” Una fotografia a la paret mostra l'home a la cuina, tal com jo el recordava. Ara s'ha tenyit el bigoti per fer que el suplement capil·lar coincideixi amb la imatge retrospectiva. És un tint de betum i de xarol aplicat amb brotxa que es veuria d'una hora lluny i brillaria amb llum pròpia en un carrer fosc. Ja me n'hauria anat. Les sospites es confirmen: el pa amb tomàquet que ens serveixen només pot haver estat sucat per algú que es tenyeix el bigoti d'aquella manera. El tall i el sabor de tots els productes que l'acompanyen responen al mateix principi. El pernil es va encetar el dia de la fotografia.

Meditació davant el pa amb tomàquet: “I pensar que has estat declarat plat representatiu de la cuina catalana en una enquesta recent...” Observo els turistes i em posaria a plorar. El local s'anima amb l'arribada d'un grup que passa a ocupar una taula llarga. Em penso que es reproduirà la cridòria de fa vint anys, però aquests senyors i senyores vénen de ballar country, un exercici gimnàstic i musical que sembla que hagi de venir d'Amèrica però que qui sap si no és una invenció pròpia, s'acaben de dutxar, tenen una gana que s'alcen i no poden dir fava.