Opinió

Tribuna

Procés de ficció

“En aquesta obra de ficció [la Constitució], tot comença l'any 1978. Abans hi havia la foscor, la matèria negra, el desconegut.

La setmana passada, el diputat de C's al Parlament Antonio Espinosa va acusar el govern de presentar uns Pressupostos per al 2017 “de ficció, en sintonia amb la ficció que suposa el procés separatista”. Si alguna cosa bona té aquest procés que vivim és que posa a prova els límits de l'idealisme i el realisme i que, per tant, ens presenta un combat de boxa entre realitat i ficció. És absolutament preciós: davant de la incertesa, el que ens defineix avui a tots és en quina ficció preferim creure. Quina és la nostra fe.

Hi ha gent que creu en els Reis Mags, i fins i tot en el naixement del Messies per obra i fortuna d'una mare verge. D'altres prefereixen no creure-hi perquè si no ho veuen no ho creuen, oblidant que quasi sempre és a l'inrevés: que cal creure per veure. I així arribem a la necessitat de tenir comprensió amb aquells que creuen, per exemple, que Espanya és un estat que ha resolt l'encaix de les seves nacions. O que, amb una oferta de diàleg difusa i inconcreta, resoldrà el conflicte creat a la seva regió nord-oriental. Hi ha persones, els ho juro, que prefereixen creure la Constitució com a text sagrat. Una taula de la llei que reflecteix la Veritat eterna i immutable però que també explica l'origen de tot, el Gènesi de la Península. En aquesta obra de ficció –basada en fets reals, això sí–, tot comença l'any 1978. Abans hi havia la foscor, la matèria negra, el desconegut.

I com que res del que no digui aquesta Bíblia no existeix si no és en forma d'heretgia, vivim avui processos judicials i amenaces d'inhabilitacions que formen part d'una trama argumental ben coherent amb tot el plantejament de la novel·la. Si hem dit que a Espanya mai no hi ha hagut més que una nació, i que mai no s'hi ha perseguit llengües ni cultures, i que tots els sistemes d'autogovern i de sobirania previs a la monarquia absoluta de Felip V –o les aproximacions confederals republicanes– no són res més que xerrameca i bruixeria d'ànimes venudes al diable, no té cap sentit que algú vulgui trencar aquest relat per parlar-nos de suposades “realitats nacionals” o “drets a decidir” que no ens interessen. Perquè no estàvem parlant de la realitat, estàvem parlant de fe. De ficció. De credo.

El millor que ens està passant és que ens estem carregant els empiristes, els qui només creuen en fets i en realitats palpables, perquè al final el xoc de trens és un xoc de relats. A Catalunya ens agrada creure –o saber– que som una nació amb dret a decidir, i a Espanya els agrada creure –o saber– que de nació només n'hi ha una. La part bonica, màgica, de tot plegat no és pensar que guanyarà una “postveritat” o l'altra, sinó que totes dues són “veritat” a la seva manera perquè totes dues parteixen de cultures, codis, valors i creences diferents. Són “preveritats” massa allunyades. No és més realista la llei o el pes de la justícia, per dur i material que sigui: en el fons, obeeix a una ficció determinada. Tan artificial, o segurament més, que aquell altre relat que diu que Catalunya busca exercir la seva sobirania perduda el 1714. Aquests dos relats no són ni mentida ni “postveritats”, sinó que són això: relats que xoquen. Incompatibles, irreconciliables. Havien pogut conviure quan no es parlava de sobirania sinó d'autogovern, de competències, de finançament. Però des del 2012 que el vocabulari ha canviat cap a conceptes com sobirania, dret a decidir, autodeterminació, independència. Ara són versions diferents, són Bíblies diferents. A Espanya creuen en Buda, diguem-ne, i nosaltres en Al·là. O en Satanàs, o en Jesús, o en Joan Capri, tant se val. No resem les mateixes oracions, no venerem els mateixos vedells d'or, no tenim esperança en les mateixes vides després de la mort. Tot és alhora real, i alhora ficció. Tot és molt de debò, i tot és molt de mentida, segons qui ho miri. Per tant evidentment que seran uns pressupostos de ficció, i que el procés és de ficció i que la independència és una utopia irrealitzable, si qui jutja la versemblança d'El Mag d'Oz és un inspector d'hisenda. El mateix succeiria si qui examinés la versemblança d'un quadre comptable fos el gos de Dorothy.

Gaudim d'aquesta ficció, d'aquesta novel·la ben rodona, aquest mirall al llarg d'un camí. No ens avergonyim de no tenir realitats tangibles, perquè encara som elfs tancats al taller de Santa Claus. Pietat per als descreguts, perquè tampoc a ells els portarem carbó en la nit més màgica de l'any. Cap nen sense joguina, tot està previst. Ho veiem tot. I tot ho sabrem perdonar.