Full de ruta
La temporada de les fotos
La temporada del Barça l’han marcat dues fotos de Messi que, però, no passaran a la història acompanyades dels títols de les dues competicions en què es van produir
Sergi Roberto acaba de marcar un d’aquells gols que passarà a la història no del Barça; del futbol: el 6-1 en un partit de Champions que classifica els blaugrana contra un PSG que ja es veia en la següent eliminatòria gràcies al 4-0 de l’anada. Però el partit, històric perquè mai abans cap equip havia remuntat un 4-0 en la Champions, serà recordat també per una fotografia: la de Messi celebrant el gol amb l’afició en una actitud com desafiant, de rebel·lia, de reivindicació després de les crítiques del partit d’anada. La imatge es repetirà unes setmanes més tard: en el temps afegit Messi marca el 2-3 al camp del Madrid i, desafiant, es treu la samarreta i la mostra al Bernabéu. El gest mostra una reivindicació que va més enllà del terreny futbolístic.
La llàstima és que cap de les dues fotos icòniques de la temporada es poden guardar juntament amb la de plantilla celebrant algun dels dos títols. En la fase següent, i després d’un altre partit d’anada lamentable, el Barça va ser eliminat de la Champions. I els tres punts del Bernabéu no van ser suficients i van pesar més els perduts a la Corunya, a Vigo, a Màlaga... El Barça va guanyar la copa gràcies, de nou, a un altre partit genial de Messi. Una temporada marcada per dues fotos que deixa sensacions contraposades. Per una banda, estem tan ben acostumats que un títol com la copa, que fa encara no quinze anys es guanyava de tant en tant, ens sembla poc. Però, per l’altra, la temporada ha tornat a demostrar que els cicles a can Barça són cada cop més curts, que aquest equip té crèdit, perquè se l’ha guanyat amb escreix, però que hi ha posicions al camp que demanen un relleu a crits i que la planificació del Madrid –passant de la fantasmada dels galàctics a pensar a col·locar en cada línia algun dels millors jugadors del món– ha estat molt millor que la del Barça en els darrers anys. Luis Enrique s’ha buidat, com Josep Guardiola abans i arriba Ernesto Valverde, un entrenador que, per mi, no té l’ADN Barça que tindria, per exemple, Eusebio. Però potser tampoc cal. Cal més que tothom al club tingui clara quina és la seva feina. I fa la sensació, almenys la primera, que Valverde sí que la hi té. Caldrà que la directiva també la hi tingui i s’aboqui a recuperar la pau social perduda en els darrers anys i el deixi treballar en la seva idea d’evolució de l’ADN Barça.
