Opinió

Tribuna

Llibertat i condició

“No podem defugir, ara com a col·lectiu, la nostra responsabilitat

En un moment cabdal de la nostra història com a poble, no puc evitar establir una relació directa entre llibertat i autodeterminació. Car és aquesta última l’expressió política –plasmada en el dret internacional– de l’anhel d’alliberar-se. No entenc l’absència en el debat d’aquesta condició imprescindible a l’hora d’objectivar els fets que relacionen el context polític actual amb una historiografia on Catalunya –i els individus que habiten el país– és continuat objecte d’opressió.

Per tant, si hi ha una voluntat d’independència política que es pot vehicular a través de les idees, la idea que hauria d’ocupar el centre del nostre argumentari és just el que sedimenta i raona qualsevol projecte d’emancipació: la llibertat d’un opressor –o d’una part d’aquest– com eix a l’entorn del qual es forja l’esmentada voluntat que, així mateix, té en el seu revers la concreció del lliure albir de tots i cadascun dels individus que configuren l’imaginari col·lectiu.

Hi ha d’haver una raó de força a fi de consolidar una empresa tan complexa com la nostra. No és l’economia. Tampoc l’estat del benestar. És una raó política i àdhuc filosòfica en el concepte. Una abstracció que dibuixa un horitzó, entre la distòpia i la utopia. Un camí que marca un judici. Cal que aquest anhel de llibertat sigui un anhel sentit i compartit en graus diversos. Alliberar-se o no, de manera imperativa, ha de ser el nucli de l’equació a resoldre.

Per això se’n parla poc o gens. La por irracional a caure en l’emotivisme endogàmic ha fet molt de mal. En comptes d’encalçar el concepte i enraonar-lo –donar-li una raó– amb la finalitat d’introduir una justificada èpica de la llibertat, s’ha escollit un discurs baix en el biaix ideològic de les idees a jugar en aquest intercanvi entre dues maneres contraposades de mirar el món, sovint hostils entre ambdues: la hispana i la mediterrània.

He apuntat abans que la llibertat és una condició imprescindible. En un aforisme, vaig escriure: “El problema de ser lliure és que no podem deixar d’ésser-ho. No hi ha, en aquest sentit, elecció possible.” Noció vàlida per a qualsevol individu que ha de pagar un preu per alliberar-se cada dia. La vida és el marc d’una lluita política constant. No podem defugir, ara com a col·lectiu, la nostra responsabilitat. No hi ha marxa enrere i la por no ens pot fer caure en el parany de l’immobilisme. Comptat i debatut: “La llibertat s’arruïna si no saps ben bé què fer-ne.” Hem arribat lluny i ho hem fet sols. Darrere nostre, ens contempla l’estirp silent de passades generacions. Ara només cal salvar l’abisme.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a