Opinió

Tribuna

Ismes

“Hi ha un gran interès a veure qui s’emporta l’etiqueta de franquista, en aquest conflicte nostre: els del PP i el PSOE, perquè no permeten votar el referèndum? Els d’Ada Colau, perquè no es mullen? O els independentistes, perquè rebutgen la llei suprema?

Franco fue un rebelde que no acató la Constitución española y consideraba al Gobierno de España como la encarnación de todos los males”, escriu Xavier Sardà a El Periódico, tot fent servir el cop militar del 1936 per comparar-lo amb el govern Puigdemont i amb el procés d’autodeterminació. I hi afegeix: “Franco consideraba también que las leyes no debían cumplirse cuando atentaban contra sus principios.” Amb aquest rotet argumental tan ofensiu, amb aquesta comparativa de cunyat, tan ridícula i retorçada, Sardà pretenia dir que els artífexs de l’1-O ens assemblem molt a Franco perquè som arbitraris i perquè el que perpetrarem és un cop d’estat. Tal com sona i tal com raja. I ancha es Castilla.

Però li deu sonar que qui es va aixecar contra la llei vigent, pacíficament i amb un cert èxit, fou Macià quan va proclamar la República catalana el 14 d’abril del 31. No era legal, no. No era previst ni ortodox aprofitar el resultat d’unes eleccions municipals per interpretar els anhels i sortir al balcó. De fet, això ni tan sols figurava al programa electoral d’ERC. Però ostres, va funcionar. En un sol dia es va encomanar a la resta de l’Estat, i el rei va abdicar sense que hi hagués ni un sol acte violent. I des d’aquestes proclamacions fraternals d’abril fins aquell desembre, Espanya va tenir un govern provisional. Un govern contrari a la Constitució monàrquica vigent, fins que el desembre no se’n va redactar una de nova. Un govern il·legal, precari, amb una autoritat que no derivava de l’ordre establert. Només un decret publicat a la Gaceta de Madrid (a la Gaceta de Madrid!) s’erigia com a norma superior, i el govern es va autoproclamar “govern de ple poder”. Colpistes? Arbitraris? Dèspotes? O conseqüents amb la voluntat popular?

Sí que és veritat que això d’escoltar les demandes populars té un límit, sobretot quan les demandes són territorials. Això ja costa molt més, fins i tot quan et dius Manuel Azaña. Quin canvi, el president republicà espanyol, al cap de cinc anys: “Yo nunca he sido españolista ni patriotero. Pero ante estas cosas me indigno. Y si esas gentes van a descuartizar a España prefiero a Franco.” Què ha passat, pel mig? Un republicà preferint un colpista (aquest sí) armat? Doncs el que ha passat és que està fart de les demandes dels catalans, de la insaciable reclamació de major autonomia i de major finançament malgrat l’Estatut (retallat) que graciosament se’ls va atorgar. Quines coses, Xavier! Els de la fraternitat tricolor van acabar preferint Franco, senyal inequívoc que allò de complir les lleis i les constitucions només era en funció de determinats principis. Com el de la unitat d’Espanya.

El que sembla segur és que hi ha un gran interès a veure qui s’emporta l’etiqueta de franquista, en aquest conflicte nostre: ho són els del PP, perquè no permeten votar el referèndum? Ho són els del PSOE, perquè no permeten votar el referèndum? Ho són els d’Ada Colau, perquè no es mullen sobre el referèndum? O bé ara resulta que ho són els independentistes, perquè rebutgen la llei suprema que els impedeix el referèndum (i que fins fa dos dies impedia un Estatut)? Cal obsessionar-se tant amb aquesta etiqueta? El govern republicà no era pas franquista, però sí que va acabar preferint Franco. També a l’exhumat Salvador Dalí se li va dir molt que era franquista, i això li ha costat la condemna eterna dels integristes d’esquerres que sempre ho encasellen tot en “ismes”. Aquesta mania per saber si ets franquista, comunista, socialista, feminista, etcètera, quan de vegades no és que la gent sigui molt independentista sinó que (com tu saps molt bé) ho està. Aquesta dèria d’etiquetar i d’assenyalar, Xavier. Malaltissa fins al punt que, fart d’haver de pronunciar-se sobre ”ismes” de tot tipus, Dalí es va enfadar amb la seva colla i va haver de proclamar que el surrealisme era ell i s’ha acabat. I aquí estic jo, i allí estava ell. Lliure i únic.

Deixa’t de comparacions absurdes, Xavier. Ni tu ets feixista ni ho és Isabel Coixet, a qui ningú mai no havia anomenat feixista abans que ella (segons sembla) ho desitgés. Oblida els ismes, oblida les ideologies, els conceptes. És escoltar la gent. Calla un moment. Escolta. Ho sents?

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.