Opinió

Tribuna

Índia

“El riu és la metàfora del tot

Sempre he cregut que l’Índia és un estat d’ànim interior. Un mirall que reflecteix l’ésser en tota la seva dimensió plural: no hi ha –ni hi pot haver– una reducció al tòpic. I més en el cas d’un continent que conté més de mil milions d’essències. Una realitat que aboca al fracàs més absolut qualsevol intent d’anàlisi estricta. No debades, la filosofia índia gira a l’entorn del pluralisme i l’especulació. La cultura viva més antiga de la terra. L’esperança d’un futur que mai arriba sempre a l’abast. Ara, el proppassat 15 d’agost, ha fet setanta anys de la independència de l’Índia.

Aleshores –tan sols i no és poc–, queda l’experiència il·lusòria que s’aferra a la veritat de la memòria. Imatges, poc o molt confuses, que retornen al record i que constaten que no pots aferrar-te a res. Que el riu del temps és impecable. El Hooghly –afluent del Ganges a Bengala Occidental– sota l’arc de llum del pont homònim: les aigües que s’escolen com s’escola l’existència a escala còsmica. “Tot era aigua indiferenciada”, diu un dels himnes més sublims dels Vedes. L’origen de les coses que retorna a l’origen i deroga la dimensió històrica de l’home.

L’Índia com a miríada de contradiccions insuperable. L’Índia com a imatge especular: un mirall d’enormes dimensions on ningú gosa mirar-se en el revers a risc de contemplar bé la imatge grotesca i falsa dels valors. Per entendre-ho “has d’empassar-te el món sencer”, fa dir Salman Rushdie a Salim Sinai, a Els fills de la mitjanit. Cal, doncs, suspendre la raó i recloure els sentits, aïllar-los dels efectes devastadors de l’aparença. Convé deixar que la gota de la llàgrima es fongui en la finitud de l’oceà i es reintegri en l’absolut.

El riu és la metàfora del tot. També la multitud que pobla amb la seva humanitat tots els racons de l’Índia. Una multitud que sacseja ponts de mig quilòmetre mentre es desplaça a la recerca d’un destí indefinit; n’és, Calcuta, la seva síntesi. El cor d’una cultura única –i no només Rabindranath Tagore o Satyajit Ray. Emperò, és la seu d’una història atàvica: l’ideal de la ciutat, en què l’ésser busca una sortida a la misèria i una resolució definitiva a la tragèdia d’haver nascut en un lloc equivocat.

L’Índia és la meva biografia. El seu llegat és una llavor que creix en mi d’ençà que hi vaig viure i, simbòlicament, nàixer i morir. La metàfora del riu, la constància en el canvi, en el meu cas té origen vèdic i hel·lè. L’antidogmatisme inherent al pensament indi és per a mi una lliçó que m’ha marcat. Tornar a l’origen –la gota en l’oceà– no és retòrica poètica: cal poder morir per ser –àdhuc com a poble. En el llenguatge dels símbols m’he expressat.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.