Partit? No: sencer

Fa uns anys que un grupet de directius de nivell superior d’empreses importants, un doctor, un periodista, un inventor fabricant de petits mecanismes, un granger de vaques lleteres, la viuda d’un conegut polític, un matrimoni –ella escriptora i ell gestor i articulista–, un hoteler, gironins i jubilats tots, encara que a alguns els aterrin temes associatius, socials i polítics particularment, prou coneguts i amics tots ells, decidiren formar un grup informal, sense filiació política, amb l’única finalitat de trobar-se periòdicament –l’últim dimecres de cada mes, no festiu, exceptuant els mesos de juliol i agost– i fer una llarga parlada sense tema previst: gairebé sempre d’actualitats. No es va pactar en absolut de constituir-se en grup formal amb finalitat política, cultural, social o altre –no hi ha registre ni estatuts ni quotes, ni obligacions de cap mena–, perquè la finalitat del grup és la de relacionar-se amb persones cultes, educades, amb mil i un temes de la seva vida de treball, relació o bé de món trepitjat. Cada cop que ens veiem, sols ens constituïm en grup formal al moment d’abonar la factura del dinar. Cantat l’import, es divideix pels assistents i, tot seguit, es desfà el conat d’associació. Formar part de quelcom inexistent que funciona és maco!

He de dir que jo soc (era) un dels més parladors del grup. He vist molt de món, he estat bon observador, tinc memòria i em defenso prou bé. Tothom té retalls de vida per explicar i alguns, en veure que són escoltats amb atenció, també; els que tenen menys temes o menys facilitat, deixen anar rec avall aquell fet que en altres llocs no s’atrevirien a exposar. Des del primer dia que establírem, gairebé sense parlar-ne, que de malalties en parlaríem ben poc i abans de començar. És inimaginable el que podria sortir a la llum si comentéssim les afeccions pròpies i familiars. Pel que fa a les defuncions de familiars i amics, naturalment unes sinceres paraules de condol salten al moment. Les qüestions que fan mala olor les evitem. Anhelem viure el que ens resta i morir en pau.

Al restaurant en funcions de domicili social per unes hores, amablement, ens col·loquen en un lloc del menjador on, si apugem un punt el to, no molestem les taules veïnes. De fet, ni cridem ni fem riallades ni res que cridi l’atenció. Hi ha exposicions i parlaments i opinions, no pas discussions. Un parell o més d’hores de sobretaula, acompanyades de bon humor, cafè i, si s’escau, unes copes, ajuden a xarbotar els fets, idees i anècdotes viscudes i a exposar-les en un auditori amic. Ves a saber el que direm de l’1-O. L’acarament actual no és fer política: pràcticament és agredir-se. Si es guanya tal com es preveu, es donarà tot el fet per bo i s’oblidarà. Si no…! No. No ho dic. Si els que creiem en una Catalunya independent hi posem l’ànima, què més hi hauríem de posar?