Vuits i nous
Les rèpliques
“Negar la sang forma part de l’estratègia de fer-nos-la bullir
L’altre dia ho apuntàvem: tot es troba resumit en Els Segadors, sobretot en la versió arcaica:
“Anaren a donar part al virrei
del mal que aquells soldats feien.
–Llicència els he donat jo,
molta més se’n poden prendre.”
Els soldats són la policia i el virrei és Enric Millo, delegat del govern espanyol a Catalunya. L’altre dia, cinc després de les càrregues policials, va sortir a la televisió, somicant i mig demanant perdó per la malvestat dominical. N’hi ha per plorar: el nostre virrei amb llicència per pegar havia estat dirigent d’Unió Democràtica de Catalunya, partit de Carrasco i Formiguera, com es repeteix sempre i ara amb més motiu, i després d’haver anat a buscar acollida a ERC, partit de Macià i Companys, va anar a recalar al PP, que és on el van acceptar de soci. Alguns comanaments policials li han criticat el penediment. Els seus companys de partit no l’acompanyen en el sentiment sinó que se’n distancien. Encara el faran plegar abans que prengui la decisió presentable de dimitir. Roma pot arribar a pagar traïdors però en el fons no se’n refia. Ja ho veurem. Roma es troba en molt declivi i corcada per la corrupció material i moral.
Tots els terratrèmols tenen rèpliques. La gent s’escandalitza perquè el govern espanyol, els partits que l’acompanyen i la premsa que els és amiga neguen que la policia produís víctimes entre la gent indefensa que volia votar en el referèndum. Forma part de la mateixa estratègia humiliant i repressora: després d’enviar-te a l’hospital rajant sang te la volen fer bullir. També quan diuen que les manifestacions de vot o de protesta són “de corte nazi”. De Villa y Corte, podríem dir, si no fos que nosaltres no frivolitzem amb el nazisme.
La violència i l’alarma per una declaració d’independència han fet que el Banc de Sabadell i CaixaBank, amb altres empreses, hagin establert la seu social fora de Catalunya. Alguns analistes han dit que el desplaçament no té cap importància o que obeeix estrictament a fer por amb el concurs del govern de Madrid. D’altres, que encara ens és beneficiós. Molts s’ho han pres rient. Jo espero que el govern, que havia dit que això no passaria, es pronunciï i ens tranquil·litzi dels efectes si més no psicològics de la decisió entre la gent que li té confiança.
S’han trencat pactes de govern municipals. El meu alcalde del PSC no va calcular les conseqüències de no haver facilitat locals per a les urnes, com s’hi havia compromès primer, però CiU tampoc l’encerta deixant-lo sol o amb la regulació del PP i Ciutadans, com a Lleida. L’alcalde va condemnar la violència, Mataró no va ser diumenge ni Lleida ni Tarragona, i si l’Ajuntament ja era difícilment governable ara ho serà més. Política, política, es reclama.
