Opinió

Tribuna

‘Va, pensiero’

“L’Estat ha arribat al cap del carrer: si no poden evitar que votem el que votem, provaran d’evitar que pensem com pensem

Dia 2 d’octubre del 2017. Treballadors i cor del Liceu aplegats a la Rambla, davant la façana del teatre, cantant el famós passatge de Nabucco. El dia anterior havia estat un veritable trauma polític i humà, i costarà molts anys que ens en recuperem. Es va crear un silenci estupefacte, de maltractament domèstic. Aquell dia 2 la gent del Liceu va tenir el gust exquisidíssim de fer volar el pensament d’ales daurades per damunt del rastre de la brutalitat. Encara no ens en sabíem avenir: ens havien pegat, ens havien humiliat, ens havien ocupat. S’havia passat de sobte a la fase física del conflicte. Érem, com els hebreus de l’òpera –com els italians en el seu moment–, un poble sotmès a la força. I encara faltava un dia per confirmar la manca absoluta d’interlocutors: el discurs del rei. Aquell 2 d’octubre vam ser, malgrat el silenci i malgrat les ferides, més lliures que mai.

Diuen les parets del Saló dels Miralls que “El arte no tiene patria”, però això no li ho poden dir, a Verdi. Ni a Wagner. No és que calgui polititzar tot l’art i la cultura, però una tossuda realitat cultural acaba formant una cultura política. Israel podia estar esclavitzat, però llavors cal fer volar el pensament fins als seus turons. Els cants no es poden aturar a cops de porra i la cultura no es pot reprimir sense autoritarisme. Els últims esdeveniments de censura a la fira Arco, o segrestant llibres incòmodes, o empresonant cantats de rap o titellaires, són el senyal més clar d’un sistema caduc i mort de por. Tot va lligat, algú s’ha adonat que la cultura és el problema: algú s’ha adonat de la importància cabdal de TV3 i de la immersió lingüística, i no perquè adoctrinin –saben que això no és cert–, sinó perquè TV3 i la immersió fan que el país s’assembli a si mateix. De la mateixa manera que a Televisió Espanyola emeten, els caps de setmana, pel·lícules de la Marisol. No és que la gent de Catalunya pensi com pensa per culpa de la televisió catalana, és que TV3 és com és perquè així és bona part de Catalunya. Ni tan sols grans espanyolistes residents al país voldrien renunciar a una eina tan útil com la immersió lingüística, tan de consens, tan de calaix. Simplement l’Estat ha arribat al cap del carrer: si no poden evitar que votem el que votem, provaran d’evitar que pensem com pensem. Han vist la gran arrel cultural del problema. El problema som nosaltres.

Franco tenia una gran oportunitat: fer-se amic de la burgesia catalana. Hauria pogut fer una gran dictadura de dretes i, més enllà de comprar favors i voluntats a alguns rics del país, estimar-los tal com eren. Però no: va decidir prohibir la llengua i reprimir-la. És la mateixa decisió que van prendre Felip V i Miguel Primo de Rivera, provar de matar el gos: la llengua, la bandera, la cultura. Fins i tot Franco hauria pogut preservar una autonomia catalana, i fer-la molt espanyola i molt intervinguda des de Madrid, tal com alguns pretenen ara amb el 155. Però no, la Generalitat clausurada. Com a màxim, alguna diputació enricmillonesca per repartir. No ens equivoquem, doncs; per a la majoria de partits espanyols l’objectiu no és vèncer el catalanisme sinó vèncer la catalanitat. Negar-la, oblidar-la, guardar-la a la vitrina o a la cuneta. Quan l’heroi Cendrós funda Òmnium Cultural o promou premis literaris, la reacció del Pardo és immediata: clausura. Massa llengua, massa cultura, massa Catalunya. Massa perillós.

Per això ara, tan bon punt recuperem la gestió de les nostres institucions, caldrà prestar una atenció especial a aquestes àrees: cultura, llengua, ensenyament i mitjans de comunicació. Si fos possible jo ho uniria sota una sola conselleria, però això és el menys important. El que cal és dotar-les com es mereixen pressupostàriament, exponencialment, churchillianament, com quan en plena guerra contra els nazis la Gran Bretanya va decidir no renunciar al ministeri del tema. O ens ho creiem o no ens ho creiem, però està clar que Madrid sí que s’ho creu. Més enllà de llengua pròpia, fan falta institucions culturals de primera divisió: és a dir, a l’altura dels talents vius del país. En la llengua que sigui. Sota la bandera que vulguin, la del coneixement i de la creativitat. Més Nabucco, més pensament. Més civilització i menys barbàrie.

Parla. Canta. Defensa’t. Imprimeix. Piula. Baixa al carrer. Tornem, des de l’administració o des del sector privat, a invertir en cultura i en coneixement. Semblava cosa de quatre gats... i resulta que és la nostra poció màgica.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a