Pacte nacional pel coneixement

Els valors i rigor de la universitat pública són d’ampli i social reconeixement, com així ho demostra el baròmetre d’opinió del CEO, on les universitats són la institució pública millor valorada. Una situació que contrasta amb l’actual conjuntura mediàtica, que, lluny del dia a dia de centenars de milers de titulats i estudiants, ha posat el focus en certs casos, aïllats, vers les hipotètiques irregularitats que afecten les titulacions d’alguns membres de la classe política.

Uns valors i prestigi que, des del punt de vista de la universitat pública catalana, són clarament recollits i endogenitzats pel seu professorat, personal d’administració i serveis, i estudiants. Això, però, no ha d’amagar que en paritat i qualitat laboral encara s’està molt lluny de l’òptim; així com que moltes vegades aquesta realitat ens ve imposada per la manca de recursos per incrementar els concursos de noves places, donar suport a la continuïtat de l’activitat científica durant els períodes de cura dels fills, i, sobre tot, per la impossibilitat de revertir la precarietat laboral que la darrera crisi ens ha deixat com un llast.

Una Universitat Pública que, en el cas de Catalunya, ha de competir, cada vegada més, pels recursos, de tal forma que l’aparició i consolidació de nous agents fa que acabi doblement discriminada. En primer lloc, perquè el major nombre d’agents no s’ha acompanyat de més recursos accessibles per a la universitat. I, en segon lloc, perquè els indicadors internacionals ponderen la qualitat, però no les notables diferències en dedicacions, estabilitats i acompliments de criteris ètics i de sostenibilitat que la universitat representa. A Catalunya tenim la millor generació d’investigadores i investigadors joves que hem tingut mai, però l’estem desaprofitant, tot oblidant que el retorn de la inversió en ciència sempre és a llarg termini, però de llarga durada.

Els centres CERCA han suposat tot un impuls i reforç de la recerca i l’activitat científica a Catalunya. Uns centres, no ho oblidem, integrats en bona part als campus universitaris. El 66% de les seves publicacions es fan conjuntament amb autors integrats a les universitats públiques; i més d’un 50% dels seus investigadors col·laboren amb una universitat. Malgrat tot, l’encaix universitats-Cerca dins de l’ecosistema públic de recerca català, presenten importants clarobscurs. La universitat suporta i aporta en major grau l’impacte econòmic, social i científic que transfereix l’entorn; però, en paral·lel, veu repartit el reconeixement de la qualitat i dels resultats i, per efecte del sistema de finançament i l’articulació de convocatòries obertes segons resultats i mèrits, està també sotmesa a una notable dilució dels seus recursos finals. Els centres Cerca són positius per a la qualitat de l’ecosistema de recerca català, però la seva permeabilitat i complementarietat amaga, en part, la reforma pendent del sistema universitari. L’aplicació rígida de la norma i la dependència total en finançament i autorització de noves estructures, professorat i titulacions del govern de la Generalitat, s’estén a controls i intromissions addicionals si es vol cofinançament per noves places de professorat (Pla Serra-Húnter), atraure talent internacional (ICREA) o titulacions compartides.

Aquesta crisi ens ha demostrat que la universitat pública sap autogestionar-se. Les nostres universitats han de situar-se en la base del sistema del coneixement de Catalunya, com a eix vertebrador d’un ecosistema reputat, responsable i obert, facilitador de sinergies, intercanvis i permeabilitat. En aquesta dinàmica, sembla evident que la dualitat amb els centres Cerca perdrà la poca coherència existent. Hem de treballar en una integració, més enllà de l’espacial i científica, ja existents, que ens permeti, en una línia d’integració “total”, no tan sols guanyar economies de gestió, reduir la dispersió d’uns recursos escassos, i incrementar la massa crítica per competitivitat internacional, sinó també incorporar qüestions relatives a l’impacte ètic, la sostenibilitat i la justícia, en absolut renyides amb la qualitat i el compromís de la universitat.

Cal un Pacte nacional pel coneixement. Hem de reforçar la missió fonamental que tenen les universitats en la societat del coneixement, no només amb recursos i estabilitat laboral, sinó també atenent les prioritats de flexibilitat, coordinació i sinergies de l’ecosistema de recerca. Sense la confiança en el coneixement i en les universitats, el futur i el benestar de la nostra societat no hi seran assegurats, ni de bon tros, a llarg termini.