Opinió

Tribuna

“Bla, bla, bla...”

“Qui negui que els processos històrics de transformació comporten pagar un preu és que coneix molt poc la història

Bon Nadal!! En un dia com avui només puc començar aquest article amb aquesta benvinguda, per bé que tots aquells lectors i lectores que odien el Nadal ja deuen haver canviat d’escrit. Moltes d’aquestes persones que odien el Nadal ho justifiquen, més enllà de creences religioses personals, adduint que la festa s’ha banalitzat, que s’ha convertit en un “tema” més dels que formen la roda comercial els dotze mesos de l’any, com el carnestoltes, el Halloween (hi ha qui encara en diem, com pertoca, la castanyada) i les rebaixes. És ben cert que el Nadal actual, si més no respecte a com el recordo de la meva infantesa, ha traït l’essència primigènia i ha desnaturalitzat els aspectes de la festa més lligats a la bondat, el retrobament familiar i, sobretot, a la ingenuïtat pròpia d’unes festes on els infants creuen en éssers màgics i en una felicitat que restarà intacta tota la seva vida.

Al procés vers la independència de Catalunya li ha passat el mateix que al Nadal, s’ha desnaturalitzat. Els primers independentistes, els que ho eren quan ningú ho era, els que tenien com a referents Xirinachs i Pedrolo, els que parlaven d’una nació única integrada per tots els territoris de parla catalana eren l’autèntic esperit de l’Estat propi. La seva era una utopia que sabien que possiblement no viurien mai, però per això no s’estaven de reivindicar-la, en un moment que no eren més que quatre gats. Gent d’acció, fins i tot en temps que el general Franco era viu i durant els primers anys de la Transició. Ciutadans i ciutadanes que creaven la Plataforma del Dret a Decidir, quan ningú estava per decidir res; que penjaven estelades gegants cada 11 de setembre a Arc de Triomf fins que un dia la societat organitzada independentista oficial va decidir prendre’ls el lloc i furtar-los aquest esperit lliure de cap més interès que no fos la consecució d’un país lliure i republicà.

És l’esperit d’aquesta gent el que va impulsar les consultes populars –molt especialment la d’Arenys de Munt–, l’11 de setembre de 2012 i la creació del primer nucli de l’ANC, que recordo que amb prou feines cabia en un petit despatx d’un carrer de Barcelona, curull d’idees ben clares sobre la destinació final del viatge. Hi havia discrepàncies en la manera, però no en l’objectiu.

Aquell moviment popular, tributari de generacions que van defensar el concepte de la nació catalana en solitari, va passar per sobre dels partits polítics catalans. Era un tsunami carregat d’idees noves, que era capaç d’organitzar-se ell mateix d’una manera exemplar, sense necessitat d’ensenyar galons o carnets. En poc temps, però, allò que encara avui és l’essència de l’esperit de la República catalana ha estat pervertit, a base de convertir la Diada nacional en el dia de la performance catalana; cada cop més espectacular, sí, però també buida de perspectives de continuïtat en el dia a dia.

Hi va haver un moment que el sistema va fagocitar els líders d’aquella revolta popular i els va digerir per incorporar-los a la retòrica de l’acció política. Des d’aleshores, i especialment des que després de l’octubre de 2017 vam perdre la millor oportunitat de les nostres vides, tot plegat s’ha convertit en un immens i repetitiu “bla, bla, bla...”

Declaracions, contradeclaracions, negociacions que no porten enlloc (cosa que ja se sabia abans de començar-les), debats estèrils... la independència és una arma més de debat polític en el diàleg que ara sembla que mantenen l’Estat espanyol i aquesta autonomia atrofiada que es diu Catalunya, que no sap cap a on va ni qui mana. Hem perdut el rumb i ja no sabem ni on és Ítaca, ni qui d’aquells que ostenten la representació política de l’independentisme busquen encara la utopia o aposten per un port menor i més segur, i un pacte amb els mateixos que van ser partícips necessaris de l’aplicació del 155. El PSOE no és el PP, però els socialistes saben en quin terreny juguen, coneixen Espanya i han guanyat prou eleccions (i el més important, n’han perdut suficients) per saber què vol el votant espanyol en cada moment.

Qui vulgui negar que els processos històrics de transformació comporten pagar un preu és que coneix molt poc la història de la humanitat. Ara bé, com que aquest és un debat que es vol defugir per por o incapacitat política, els nostres representants ens maregen amb aquest “bla, bla, bla” estèril, que amaga incapacitats de gestió; perquè mentre no arribi la independència hem de gestionar el que tenim i hauríem de preparar el que vindrà, i no fem ni una cosa ni l’altra. Se’ns han acabat els fulls i no tenim ruta. Ara només ens cal esperar que les necessitats de l’elit econòmica global ens donin una llibertat tutelada pels seus interessos geoeconòmics



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.