Als que ja no hi són

Fa un parell de setmanes, quan escrivia l’anterior columna d’aquesta sèrie sobre la història del rock gironí (Els nostres Sui Generis), vaig començar a pensar en els que ja no hi són: recordava, entre altres coses, la mort del primer bateria de Sui Generis, Xevi Moré, el 1988, en un accident de trànsit, quan tenia només 19 anys i abans de poder gravar cap disc amb el seu grup. Per un estrany paral·lelisme, em va venir al cap José Enrique Cano, conegut com Canito, el bateria del grup madrileny Tos, que va morir també a la carretera el 3 de gener del 1980, als 20 anys. La resta de membres de Tos, els tres germans Urquijo, van refundar el grup com Los Secretos. El 9 de febrer del 1980 va tenir lloc un concert d’homenatge a Canito, amb Nacha Pop, Alaska y los Pegamoides, Paraíso i altres grups, que està considerat com un dels moments fundacionals de la Movida madrilenya.

No dedico aquesta columna als que ja no hi són per afegir-me a un dels corrents més perversos de la història del rock: la que celebra el fet de morir jove per no consumir-se a poc a poc –“Espero morir-me abans de fer-me vell”, cantaven The Who a My generation, i Townshend i Daltrey ja estan en la setantena– i reivindica la casualitat de morir als 27 anys per formar part d’un club estúpid. Només em proposo recordar aquells que van morir massa d’hora, sense poder complir els seus somnis; si més no, sense tenir l’opció d’intentar aconseguir-los.

Aquests dies he pensat també en Genís Costa, que havia estat cantant de Barri Baix i va perdre la vida també en un accident de trànsit, el 25 d’agost del 1994, als 19 anys. I en un altre accident va morir el 17 de novembre del 1996, als 29 anys, el banyolí Mate Comas, pioner de l’escena electrònica amb Fax3.

El 20 de gener del 2002 va morir de càncer Joan Cardona, en Ninyín, guitarrista de Sopa de Cabra, poques setmanes després de la mort del seu germà Pau, el 2 de novembre del 2001. La seva germana Carmelina va aconseguir que fossin homenatjats com calia, amb un concert i el disc resultant, Serendípia (2013), abans de marxar també ella, a final del 2017. Sense cap voluntat de ser exhaustiu ni de fer una llista macabra, acabo recordant Ferran Bonet, baixista de Bullitt, víctima també d’un càncer, i altres que com Jordi Coll, Joan Trayter, Nino Masferrer, Marc Grau, Joan Gubert, Fredi Faure, Max Varés, Carles Barba, Enric Àguila, Carles Arbusé i Carles Garcia van fer aportacions a la música gironina des de diferents fronts i en podrien haver fet moltes més. A tots ells, gràcies.