Profeta Cuixart

Un dia, fa temps, en Joaquim M. Puyal em va fer arribar un DVD amb una retransmissió seva i del seu equip d’un partit de futbol. En una nota deia que se’n sentia especialment satisfet. Com que no hi entenc, de pilota, em fa l’efecte que de tots els que van rebre l’obsequi d’en Puyal devia ser el que el vaig disfrutar més. Si els gols i els moviments tàctics no em van dir res, em va semblar que el partit tingués relleu, que pogués tocar amb els dits els jugadors, gràcies a la veu del narrador, que es va ensenyorir de tota la casa. Són efectes de quan les coses es fan amb passió.

Dimarts la televisió se’m va tornar a inflamar amb la declaració de Jordi Cuixart en el judici que l’acusa de rebel·lió violenta i altres malvestats. Havia pensat d’agafar l’AVE i personar-me a Madrid per seguir la sessió. Soc soci antic d’Òmnium, l’entitat que Cuixart presideix. Ell em representa. M’ha escrit de puny i lletra dues cartes des de la presó amb l’encapçalament d’“estimadíssim”, i això que no ens coneixem. Em deia que em llegia, que els meus articles li feien companyia. Vaig desdir-me del viatge i de retornar-li l’escalf per por que no pogués entrar a la sala o, si hi accedia, haver de seguir l’interrogatori des de lluny i veient-lo d’esquena. Hi ha molts aficionats al futbol que prefereixen les retransmissions televisives o radiofòniques, on es veu tot, com es veu i se sent tot en les d’en Puyal, fins i tot prescindint de la imatge.

La televisió, dic, se’m va inflamar. Ja ho havia fet amb les declaracions de Junqueras o Romeva, però aquesta vegada amb més flamarada. Junqueras és abacial. Romeva és un colós. Jordi Cuixart és un profeta, també per la barba i per l’estructura corporal. Pau Gargallo l’hauria pogut prendre per model. El profeta de Gargallo no parla, com no va parlar el Moisès de Miquel Àngel, però se li entén tot, s’entén que ha de dir coses elevades.

Jordi Cuixart va dir coses elevadíssimes sobre la dignitat, els drets fonamentals i la democràcia autèntica, no per donar satisfacció als seus sinó per interpel·lar tothom, sigui qui sigui i pensi com pensi. A mi ara m’és igual que els fiscals siguin una toia risible. Encara que no ho fossin i haguessin inquirit amb solvència, el discurs de Cuixart hauria estat el mateix perquè prové de la convicció, al marge d’escribes i fariseus. Aquest judici té de bo, si es pot dir així, que ha fet emergir grans líders, grans futurs governants d’aquest país, superades les vacil·lacions, ingenuïtats i trampes que els han dut aquí. Cuixart ho podria ser de qualsevol país que estimi la llibertat i la civilització. Amb els profetes de debò passa que, transcorregut un temps, la seva doctrina és valorada fins i tot pels que un dia els van ficar a la presó i els van voler emmudir.