De reüll
Rics extrems
La justícia social no hauria de ser una graciosa concessió de milionaris
Ja fa uns anys, sobretot des de l’última gran crisi, que sentim veus autoritzades alertant de les creixents desigualtats socials, de l’escandalosa diferència d’ingressos que es va consolidant aquí i arreu i que deixa bona part de la població al límit del que en diríem una vida digna. Lamentablement, tret d’alguna reprovació de tipus moral, que hi hagi rics cada vegada més rics i pobres cada vegada més pobres sembla que s’accepti com una llei inexorable de la naturalesa, i només provoca alguna reacció destacable quan el desequilibri és tan gran que posa en perill la nostra estabilitat, la personal i la col·lectiva.
En aquest sentit, un grup de supermilionaris nord-americans ha demanat als candidats presidencials del 2020 que creïn un impost sobre l’“extrema riquesa”, una manera de pal·liar –diuen– aquesta desigualtat i obtenir fons per invertir contra el canvi climàtic i els problemes de salut pública. Més enllà de la “responsabilitat moral, ètica i econòmica” que al·leguen els promotors de la iniciativa, ignoro quins interessos hi pot haver també al darrere ni si, finalment, tindrà recorregut. El que sí que sabem, però, és que la justícia social no hauria de ser una graciosa concessió de supermilionaris, sinó un imperatiu públic, el fruit d’unes polítiques serioses destinades a vetllar per a això que en diuen l’interès general. I, sí, la justícia fiscal és el primer pas.
