Opinió

opinió

Oriol Mitjà: Un enemic del poble

La recerca de la veritat et pot convertir en un enemic del poble. Aquests dies de confinament m’han evocat la creuada del Dr. Thomas Stockmann, trufada d’ingredients actualíssims: un bacteri contaminant, autoritats preocupades per l’economia abans que per la salut, un científic assetjat.

Trobo que el Dr. Oriol Mitjà és un personatge deliciosament ibsenià. La diferència és, si de cas, d’escala. La seva lluita és global més que local, com ho són les ires que ha desfermat.

La campanya unionista de desprestigi contra la seva persona pretén reduir-lo a “metge-heroi de l’independentisme català” o a “nou Trapero” a sou de la causa. Són les astracanades a les que ens tenen acostumats però en el fons revelen la profunda desafecció entre els sistemes polítics espanyol i català.

Canvio de registre. Els problemes públics no són objectius sinó sempre, sempre, sempre construccions socials. No “existeixen”, neixen de l’acord entre els agents socials, polítics i institucionals. I és evident que a definicions diferents d’un mateix problema, solucions alternatives. Aquest fenomen ha estat abastament estudiat des de l’Anàlisi de Polítiques Públiques, com a disciplina pròpia de la Ciència Política.

La crisi del Covid-19 ho palesa de forma meridiana en dues dimensions: la substantiva i la territorial.

El Gobierno i el Govern han optat per abordatges de la pandèmia contraposats. Casernari el primer, sanitari el segon. Us convido a recuperar les imatges de les rodes de premsa de polítics espanyols flanquejats per uniformes militars, en contrast amb les bates blanques que acompanyen les de la Generalitat.

L’estratègia territorial de resposta a la corba de contagis també divergeix. Contràriament a la pulsió centralitzadora d’atacar el virus des de la Puerta del Sol -d’on tot surt i tot mena-, a Catalunya es defensa una gestió asimètrica de la crisi que singularitzi els focus locals més colpejats.

Bo i reconèixer els efectes imprecisos de tota política pública destinada a combatre un desafiament desconegut, és clar que les decisions que s’estan prenent remeten a models teòrics distints. Mentre que al Palau de la Moncloa s’emprenen cursos d’acció erràtics remenant dins del “cubell de les escombraries” (March-Olsen) esperant trobar una solució, al Pati dels Tarongers se segueix un patró decisional de “racionalitat limitada” (Simon) que admet l’absència d’informació perfecta sense renunciar al guiatge de la millor evidència científica disponible.

Començava l’article amb una llicència literària per continuar-lo amb una certa anàlisi acadèmica. L’acabo amb la convicció íntima que tot sortirà bé. Cuideu-vos.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia