Estàs sonat, Rufián!

Tant li fa si el minut i quaranta segons d’astracanada amb què Gabriel Rufián va delectar-nos ahir era tot de collita i producció pròpia o era conegut, acordat i pactat amb part del partit o amb tot. Tant li fa si rectifiquen o si no rectifiquen, vista l’emprenyada i les peticions de Jordi Sànchez, Albert Batet, Jordi Puigneró i Elisenda Paluzie, entre d’altres. Tant li fa si era fum per tapar una mica la vaga contra Cambray. Tant li fa que donés per bona una informació de les clavegueres de l’Estat que no ha estat contrastada i que forma part del relat de criminalització de l’independentisme. No es necessiten més proves. No es necessiten més símptomes. Aquest home no fa el paper de sonat polític. Ho és realment. L’ha deixat sonat la seva immersió fulgurant en el món de la política institucional, i ara ja no té remei. Com els cops al cap d’un boxejador deixen seqüeles, a aquest home li ha deixat seqüeles el procés d’ascensió a còpia de cops de cap de pretès enfant terrible. No sé si ja estava sonat amb les 155 monedes de plata o si aquell episodi el va acabar de deixar sonat. No ho sé i tant li fa. El millor que pot passar és que realment el quadrin i el portin a Santako a guanyar-se les garrofes electorals davant de Núria Parlon. I en exclusiva, no pas a mitges tintes. No ha de patir pas, ERC, per trobar vicaris que vulguin la rectoria de Madrid. I aquest sonat d’en Rufián aquí, a Santako, a eixamplar la base. A veure si a picar pedra és tan bo com a fer-se el pinxo.