Opinió

De reüll

El vestit

El 27 d’abril del 2009, Letizia Ortiz i Carla Bruni pujaven les escales del Palau de la Zarzuela, en una cimera entre Espanya i França, i el fotògraf de l’agència AFP, Eric Feferberg, hi va veure moviment, verticalitat i color, i va prémer el clic. Alguns hi van veure elegància, la majoria hi vam veure dos culs de dues dones enfilades a uns talons de quinze centímetres i uns vestits ajustadíssims. Per primer cop es va obrir el debat: era sexisme o bellesa. Els vestits i els cossos d’elles eclipsant la política d’ells. Masclisme de manual. Però que el vestit, i el pentinat, i les joies, que llueixen els representants públics, siguin reines, alcaldesses, delegats territorials, presidents i fins i tot dictadors, és comunicació política també és de manual. Cap càrrec institucional vesteix “com li dona la gana”. L’anàlisi és superficial i per tant masclista si només es fixa en la marca o si era de la temporada passada o si és per comparar-te amb Carla Bruni pujant les escales. No és aquesta la qüestió plantejada per l’estudiant de periodisme a la dona amb poder, la qual no deixa de ser feminista per reconèixer que amb el vestit també es fa política, des de l’activisme quan es disfressava d’abella maia o des de la vara d’alcaldessa quan es posa uns pantalons i una brusa fosca.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.