L’aristòcrata

A l’aristòcrata li agrada el camp: cria gallines i munta a cavall amb l’Alcàsser al fons. Els diumenges rep les amistats a la finca –a Toledo en diuen cigarral, de la hisenda d’esbarjo dels senyors– i para taula per dinar amb l’exquisidesa apresa als internats suïssos. Per a l’aristòcrata, la vida rural és chic i bucòlica, com un anunci de perfum francès. I sense cap taca de vi, la que s’escapa de l’alegria del brindis i de viure i embruta de color sang les estovalles blanques heretades de la mare, que era comtessa i les va comprar a Portugal on estiuejava i tenia molta amistat amb reis exiliats. Es veu que aquest conte ja el sabien a Madrid. No a Usera o a Vallecas, però sí a les botigues chic del barri de Salamanca o als despatxos de la Castellana. I també ho sabien els periodistes que escriuen d’aristòcrates, comtesses i reis. Però callaven perquè el secret dona poder sobretot si és d’aristòcrates, comtesses i reis. “A quien dices tu secreto, das tu libertad”, es diu a La Celestina. Ara tothom fa escarafalls perquè un periodista ha dit el secret, que de fet no ho era perquè se sabia a les botigues chic i als despatxos financers, que són els qui controlen els secrets i decideixen quan no ho són. A qui beneficia i a qui perjudica un secret de llit? Dubto que sigui només per distreure les veïnes d’Usera i així, amb el secret al cap, baten els ous, que són més cars, agafen l’oli, que és a preu d’or, i encenen el gas luxós per fer una truita per sopar.