Em van ensenyar que hi ha tres principis bàsics a l’hora d’exercir la medicina: el principi de no maleficència, el principi de beneficència i el principi d’autonomia. Dit d’una altra manera. No fer mal a la persona que atens, procurar el màxim benefici per a la seva salut i respectar el seu criteri, sempre que aquest s’emeti sense coacció, amb plena consciència i amb la informació adequada i sempre que les conseqüències que se’n derivin no perjudiquin la salut de tercers.

La funció d’un metge és comunicar a cada persona la informació que necessita per a poder decidir de manera autònoma. Res més que això. Les persones ateses decideixen. Els malalts decideixen. Si ells no ho poden fer, per edat o per patologia, decideixen els seus tutors legals, els seus familiars directes o els seus representants així designats. I han de poder decidir sempre, en qualsevol circumstància. No només a l’hora de consentir per escrit un procediment diagnòstic complicat, un tractament mèdic agressiu o una intervenció quirúrgica. També quan se’ls recepta un fàrmac que no havien pres mai o quan se’ls demana una cosa tan simple i banal com una analítica.

Els metges han de diagnosticar i tractar malalties. Aquesta ha estat sempre la seva feina. Però només a qui vol ser diagnosticat i tractat. Qualsevol persona té el dret de dir que no i que aquest no se li respecti, encara que el diagnòstic sigui determinant, encara que el tractament sigui curatiu, encara que tot plegat pugui semblar una temeritat. Evidentment, abans de dir que no, tothom haurà de saber, d’entendre i d’acceptar les conseqüències del seu no em vull diagnosticar o del seu no em vull tractar. Però, un cop fet això, cada individu sabrà millor que ningú quin és el llindar de patiment que està disposat a acceptar per a curar-se.

Els metges han de descartar totes les possibilitats diagnòstiques. No tot és evident d’entrada ni la primera opció és sempre la correcta. Però ho han de fer de manera coherent i limitada, d’acord amb l’evidència científica consensuada i sempre avalats per l’experiència professional adquirida. Demanar proves a l’engròs, per si de cas, no té cap sentit. I demanar-les sense el consentiment explícit dels seus destinataris, tampoc, per senzilles que siguin.

A banda de la iatrogènia i de les despeses associades a aquestes exploracions sobreres o no consentides, tothom té dret a saber què se li demana i tothom té dret a decidir en quins casos no vol anar més enllà d’uns certs límits diagnòstics. Quan això passa, els metges només han de procurar que, abans de negar-s’hi, tothom sàpiga, entengui i accepti les conseqüències derivades de no voler traspassar aquests límits. Però, si la negació és conscient i informada, hi ha algú millor que un mateix per a decidir on és el llindar entre l’“endavant, fem-ho” i el “no vull”?

Els metges han de prioritzar la promoció de la salut i la prevenció de la malaltia i han de recomanar el seguiment de procediments de diagnòstic precoç d’efectivitat demostrada. Preservar la salut i prevenir la malaltia abans que tractar patologies evitables.

Però també haurien de respectar aquells que no vulguin seguir aquestes recomanacions i, en cap cas, culpabilitzar-los o atemorir-los per molta raó científica que els avali. Un cop rebuda la informació i un cop enteses i acceptades les conseqüències de les seves decisions, tothom té el dret de no sotmetre’s a procediments de detecció precoç. Només cada persona sap quins diagnòstics i quins tractaments podria o voldria assumir.

Quan les ciències de la salut s’orienten cada cop més a la prevenció i quan la societat mateixa demana un control exhaustiu de totes les possibles variables per a poder viure com més anys millor en plenitud, l’opció de no saber fins que no sigui evident i l’opció de no tractar-se si el patiment que se’n deriva és excessiu són dues posicions poc habituals, quasi sempre incompreses i sovint no respectades.

Però, en absència de coacció, en absència d’un trastorn que limiti la capacitat de decisió, amb plena consciència i amb tota la informació necessària, no vull hauria de voler dir sempre no vull i només no vull.

No vull no és sinònim de por o d’amagar el cap sota l’ala.

No vull no és una depressió ni una mala temporada. No vull no implica renunciar ni a la salut ni a la vida. No vull no és una apologia del suïcidi.

No vull no és un menyspreu a les conviccions de ningú.

No vull no implica menystenir l’esforç i el patiment de tots aquells que lluiten cada dia per superar les seves malalties.

Voler decidir sempre per a poder dir: “no vull” és simplement una altra concepció de la vida i de la manera de viure-la.