És probable que el món de la tecnologia s’empoderi il·limitadament. Tot és possible en veure que la tècnica s’ha desenvolupat de manera important en els últims segles, inimaginable en les últimes dècades i vertiginosa en els últims anys. Una evolució exagerada capaç de solucionar problemes vitals per a l’ésser humà com per exemple: avançadíssims aparells mèdics, sorprenents robots productius i impensables mitjans de comunicació. Però alhora amb una capacitat d’enviar a la picota idees, oficis i organitzacions laborals fins ara imprescindibles. Unes conseqüències contradictòries que han generat tota mena de debats sobre els beneficis i els perjudicis sobre el progrés. Però el més interessant és que cada vegada s’afegeixen més veus preocupades per les tècniques d’última generació, que progressen lliurement per si mateixes, i les conseqüències irreversibles sobre el món contemporani. Són els que pensen en una tecnologia capaç de produir pensaments autònoms i sentiments lliures. És el pànic en comprovar com la màquina creada supera el seu creador. Una possibilitat futura de descontrol que, en cas d’acceptar-se, hauria d’obligar a anul·lar els àmbits tecnològics més negatius com la tècnica militar, corregir els sectors més problemàtics com la tècnica industrial i potenciar les creacions més sensibles com la tècnica al servei de l’humanisme.

És inimaginable una tècnica militar descontrolada. Per això és inadmissible que la tecnologia de la guerra continuï al servei dels estats violents, de les ideologies totalitaristes o a les ordres de quatre capsigranys. En tots ells la tècnica de la violència es posa al servei del poder preestablert. Ja començaria a ser hora que es barrés el pas als estats exageradament armats i als seus exèrcits de continuar disposant de les tècniques més avançades per espiar i controlar antidemocràticament els ciutadans que no pensen com ells com per bombardejar ciutats i envair pobles veïns. Una pràctica iniciada sobretot en els segles XVII i XVIII i que continua aplicant-se amb total impunitat. Una realitat que s’hauria de prohibir en el futur, sobretot des del moment en què es preveu que les tècniques de repressió puguin esdevenir més autònomes. D’aquest progrés tècnic al servei de la ideologia militarista tothom n’espera misèria, destrucció i mort. És la tècnica que potencia un ésser humà immadur, atemorit i indigne.

També estaria bé redreçar la tecnologia al servei de la indústria, el comerç i el consum material exagerat. Una tècnica productiva sovint deshumanitzada que s’ha desenvolupat exponencialment en els últims dos segles. Sobretot foren els burgesos industrials, del segle XIX i XX, que començaren a utilitzar en benefici propi les tècniques manufactureres més avançades per millorar la producció il·limitada en cadena. Amb els anys el procés de producció de béns de consum il·limitat i irresponsable no ha erradicat del tot ni la injustícia social ni la insostenibilitat ambiental, sinó tot el contrari. Els reptes de la tècnica industrial, davant del progrés imparable, són sobretot: contrarestar els aspectes més negatius de la robotització deshumanitzada de la indústria, millorar el disseny dels productes industrials i democratitzar el benestar material. I sobretot que la tècnica d’ideologia mercantilista potenciï un ésser humà menys individualista, menys consumista i menys alienat.

Sens dubte la tecnologia que hauria de ser més important és la que ha d’estar al servei de la solidaritat, la cultura i la maduresa anímica de la persona humana. Per això caldria que la gent compromesa amb l’humanisme, l’art i la creativitat cultural apadrinin desacomplexadament el progrés tecnològic. S’hauria d’unir humanisme contemporani i noves tecnologies. O bé domesticar la bèstia de la màquina a través de l’humanisme. D’aquesta manera el llenguatge, els signes i el sentit profund de l’ésser humà haurien de tenir un protagonisme de primer ordre en el futur tecnològic d’Occident. La tècnica hauria de posar-se encara més al servei del benestar immaterial, convertint-se ella mateixa en símbol humanitzador. Per això actualment necessitem més persones capaces d’unir tècnica i llenguatge, tal com es va realitzar en els millors períodes de l’art català com van ser el romànic, el gòtic i el modernisme, que transmeteren a través de la tecnologia els substrats més profunds de l’ànima humana i els seus estats d’ànim més sensibles. En aquest sentit, els creadors actuals tenen un camí il·limitat per recórrer per tal de casar tècnica amb cultura i viceversa. És la tècnica d’ideologia humanitària que potencia fonamentalment un ésser humà format per matèria i esperit, malgrat els maldecaps filosòfics que ara això comporta.

Koyré ho diu sense pèls a la llengua afirmant que la tècnica sempre ha sorgit d’un ideari i que mai ha estat ideològicament neutre. Llavors no ens hem de xumar el dit. No existeix la neutralitat tecnològica. Per això el debat sobre el futur de la tècnica, fins i tot capaç de crear per ella mateixa ideologia positiva o negativa, només ha fet que començar. Sens dubte l’empoderament de la tècnica i la ideologia humanista, d’amor a l’ésser humà, haurien de ser inseparables.