‘Barbarus sum ego hic’. (Que els bombin a tots)

Aquí jo soc un bàrbar. (Ovidi auto confessant-se des de Dàcia)

Benvolguts President, Sr Pere Aragonès i Conseller, Sr. Carles Campuzano,

M’adreço a vostès el matí del diumenge 18 de juny, ple de perplexitats profundament tristes per la mala digestió del berenar d’ahir que certs polítics ens oferien en el Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona.. I ho faig per diverses raons: perquè crec que la política és l’exercici del servei a la ciutadania, perquè també crec que la política surt d’aquest pensament i es manifesta amb la millor paraula elaborada respectuosament, perquè crec que persones com Xavier Tries i Ernest Maragall han de saber que som molts els qui els estimem i volem defensar. Aquest és el context d’aquest escrit evidentment és polític en tant que vostès són el President i un Conseller del Govern de la Generalitat de Catalunya. El remitent és un anònim ciutadà l’únic títol del qual per adreçar-se a vostès és ser pare d’una filla de 42 anys, la Laura, gran discapacitada per una negligència, a qui defenso des del primer moment. També els escric perquè, ja tinc 79 anys i no perdo l’esperança de que les coses poden canviar i ni el profund convenciment que la paraula és el camí més adequat per resoldre els conflictes

En aquest context recordo que fa mesos el Conseller, Sr. Carles Campuzano esmentava que la situació del tercer sector era insostenible. Alguns reaccionàvem recordant que, efectivament, en el tercer sector la iniciativa era liderada majoritàriament per la societat civil, en concret pels pares i familiars, creant la majoria de recursos i recordant, també, que a més de promotors érem gestors eficients i excel·lents com s’havia demostrat amb la covid. Aleshores tots interpretàvem les paraules del Conseller com una exhibició sincera i autèntica de qui coneixia el sector, perquè era el gerent de Dincat, coneixia la clínica del malalt, la interpretava –és a dir tenia un bon diagnòstic i, possiblement, podria trobar la teràpia adequada. Les seves paraules donaven tranquil·litat.

Han passat vuit mesos. Hem tancat l’any econòmic i tenim algunes dades que confirmen el que deia el Conseller: la situació és insostenible.

President i Conseller exposaré algunes dades que vostès coneixen molt millor que jo, ciutadà normalet que respira per la ferida de la seva filla. Res més lluny de mi que la pretensió d’assemblar-me a alguns dels repugnants esperpents d’ahir. Ja els avanço que aquestes dades podran portar-nos a la conclusió que potser les paraules del conseller, més que un bri d’esperança podien ser interpretades com un mal auguri.

President i Conseller, exposo algunes dades que vostès coneixen molt millor que el ciutadà normal i corrent. Començo: saben que l’increment del cost de vida des del 2008 al 2022, és del 26,1 %? Saben que és l’increment del concert amb el qual pretenen que anivellem aquest dèficit, està entre el 4 i el 5% i encara fraccionat? Saben les ràtios de personal de cada servei són les que vostès diuen, vull dir que el nombre de contractes són els que vostès preveuen? Saben quines són les justes exigències sindicals respecte a l’increment del sou i que nosaltres no estem a la taula de negociació? Paro de peguntes i segueixo però amb una afirmació: saben també quina és la qualitat del servei que ens exigeixen perquè la qualitat queda definida en els protocols que vostès ens endossen.

Permetin-me, ara sí, aportar alguna dada: tenim 65 protocols generals, a més hi ha protocols de cadascun dels usuaris que estan establerts pel facultatiu mèdic corresponent o tècnic del servei (actuació davant crisis epilèptiques, alteracions conductuals...) I saben que els seus inspectors venen periòdicament, i ens els demanen i controlen el seu compliment meticulosament.

Torno amb les preguntes: Saben quin percentatge ens queda per viure després de fer front a la massa salarial? Baixo de nivell, concreto més i em permeto dir que per a alguna entitat, de cada 100 euros que ens dona l’administració per la concertació dels serveis que ens adjudica, després de pagar totes les nòmines nomes ens queden 4 euros per viure. Viure vol dir menjar, pagar subministrament energètics, mantenir els vehicles i edificis etcètera. I això és greu quan la majoria de les nostres entitats posem la qualitat de vida en l’horitzó més proper i important de la nostra activitat. I ja saben el que diuen els nostres veïns : ‘En casa donde no hay harina todo es mohína’.

Hi ha un altre tema que possiblement no els hagi arribat malgrat la nostra reiterada i excessiva denúncia. Saben que les nostres entitats solucionen el transport adaptat dels usuaris perquè un recurs no accessible no existeix? Per resoldre-ho anem al Consell Comarcal i ens diuen que ells no poden fer miracles, que no tenen partida. Anem als serveis territorials i ens diuen que sí que els han traspassat diners. I així anem com una baldufa, de l’un a l’altre sense que ningú no ens faci cas. Repeteixo, des de fa més de vint anys.

En resum que a més de promotors i gestors som transportistes. I ho fem perquè sabem i creiem que un discapacitat ha de sortir de casa, que les seves famílies han de descansar unes hores al dia per fer sostenible la situació i perquè se’ns eixampla el cor quan els veiem feliços, em refereixo al usuaris dels nostres serveis i les seves famílies. I així portem des de fa gairebé 25 anys, sempre esperant que els canvis de govern en el consell comarcal ens portin persones més empàtiques. Però no, ningú no ens entén. I en aquest perenne anar i venir pels passadissos i despatxos de l’administració alguns ja formem part del llistat de persones malagradoses per l’administració i fins i tot ens han demanat que callem i demanem perdó. Sense anar més lluny aquest pobre signant ja ha hagut de fer-ho, demanar perdó, tres vegades. Demanar perdó per ser exigent amb l’administració vestida de qualsevol color política, on s’és vist! I per acabar-ho d’adobar ara resulta que el Consell Comarcal tanca l’exercici 2022 que amb un romanent de tresoreria de 1,3 milions d’euros, dels quals en té 300.000 de compromesos. Per tant, un milió disponible en una administració territorial que, mentrestant, ens negava qualsevol subvenció a nosaltres, que tancàvem l’exercici amb números vermells. Un dèficit d’economia que significa per a Vimar assumir els servei de transport adaptat per arribar als 141.483,60 euros, dels quals 190.000 venen d’assumir el serveis de transport adaptat.

Potser ara entendran perquè titulava aquestes pobres línies robant paraules al gran poeta Ovidi en el seu exili a la Tràcia, on escriu en les seves Tristia, escrits de tristor, per l’enyorança, “Aquí soc un estranger. Aquí ningú no m’entén quan parlo llatí”. Salvant les distàncies comparteixo la seva sensació d’estrangeria davant de certa gent i com el senyor de Barcelona em surt de l’ànima dir: Que us bombin a tots. El senyor de Barcelona confessava que la seva família li deia que no ho fes. A casa meva la dona també m’ho diu però el fill m’anima i diu: “Poseu, pare: que els bombin”. Encara hi ha classes.

O, potser més que classes el que hi ha és la força de determinades vivències personals i familiars.

Sigui el que sigui: que els bombin.

Des de l’admiració i agraïment per la seva feina els envio aquestes reflexions tot esperant la seva comprensió.

Jordi Sistach, pare de la Laura.