Ens preocupem massa?

La resposta a la pregunta “Ens preocupem massa?” és d’allò més lògica. És evident que estem preocupats, i gairebé constantment. Tenim un cervell evolucionat que ha desenvolupat una gran capacitat de resoldre problemes, però tot i que la nostra ment és molt bona treballadora, és molt mala gerent. És a dir, encara que no tinguem cap problema a resoldre, la nostra ment en cercarà algun, o inclús en crearà de nous. És el que anomenem pensaments o creacions imaginàries, que sentim o percebem com a reals. Si més no, una part de la ment inconscient les percep així.

Si agafem 100 persones a l’atzar del nostre món occidental i els preguntem quina és la seva preocupació en el moment present, estimo que només un 8% tindrà una preocupació transcendent. El 92% restant estarà preocupat per coses trivials, sense importància, com ara coses que mai passaran, que ja van passar, malalties que segurament no tenen, etc.

El més curiós és que, d’aquest 8%, el 4% està preocupat per coses que escapen al seu control. Així, podem dir que ens passem un 96% del temps pensant en coses trivials, sense importància, o sobre les quals no podem fer res.

De petits, majoritàriament de forma vicària, aprenem que és important estar preocupats. Els adults que ens fan de referents així ens ho ensenyen, i ens condicionen a fer que la preocupació formi part del nostre dia a dia. Quines solucions tenim respecte a això? El millor consell que podem donar-nos a nosaltres mateixos és viure un dia a la vegada. És a dir, no preocupar-nos més enllà del dia present, i fer-ho tan bé com puguem en aquest dia. Fes el puguis, de la millor manera possible, allà a on siguis, amb el que tinguis, i no et preocupis per la resta. Un altre consell és atendre els fets reals, és a dir, veure la realitat tal com és, no com podria ser o voldríem que fos. La gran majoria de nosaltres preferim estar preocupats abans que ocupar-nos a veure la realitat del nostre present.

Un cop sabem quin és el problema real i el definim de forma exacta, podem determinar quin seria el pitjor escenari possible. Un cop determinem i acceptem què és el pitjor que ens podria passar, la preocupació s’esvaeix. I és que l’estrès apareix per no voler afrontar allò que podria esdevenir. Així, hem d’estar preparats per acceptar el pitjor que ens podria passar. Si no puc evitar-ho i ha de succeir, ho haig d’acceptar. Donat el cas, només ens resta intentar minimitzar el patiment que ens genera. Com bé comentava un amic radiòleg als seus pacients davant un diagnòstic: “No ha de preocupar-se, però sí ocupar-se.”

(*) Mario Pla Saavedra és psicòleg sanitari, col·legiat 26626 del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya.