Temps de pedalar

Setmana de ressaca de Temps de Flors i dies d’opinió pública polaritzada. Més enllà de si aquesta edició ha estat més o menys lluïda, un murmuri de fons es repeteix i s’intensifica: “Hi ha massa gent.” I aquest “massa gent” es reprodueix en diferents moments de l’any, i és que per a moltes gironines la gentrificació turística s’ha convertit en la norma. Qui no ha sentit a parlar de com el món ciclista està alterant el comerç i el dia a dia de la ciutat? No fa gaire del debat arran d’unes pintades a les parets i els aparadors del Barri Vell i el Mercadal després de les mobilitzacions de l’1 de Maig que apuntaven al turisme ciclista com un dels culpables que obliga gironines a sortir de la ciutat. Sense entrar en judicis sobre la protesta en si, es fa evident que les parets posaven de manifest un problema creixent a la capital gironina. El preu de l’habitatge s’ha disparat, augmenten els establiments enfocats a les turistes, i el català és menys present. Les polítiques dels darrers anys s’han centrat en la promoció d’un model econòmic basat en un turisme focalitzat al Barri Vell, transformant-ne l’economia, el comerç i l’habitatge, amb el consegüent desequilibri que això suposa també per a la majoria de barris perifèrics. Girona, per la seva situació geogràfica i el seu patrimoni, té un innegable atractiu turístic, del qual no pot prescindir. Ara bé, cert és també que cal una profunda reflexió de ciutat respecte al paper que ha de tenir la promoció turística dins les polítiques municipals, sobretot més enllà de la postal de les cases de l’Onyar. Per les habitants del centre que se senten envaïdes, pels petits comerços que es veuen absorbits per nous interessos, però també per qui viu i treballa fora d’aquest microclima de turisme d’èxit, que també ha de tenir dret a beneficiar-se de la Girona que enamora. Una Girona que ha de poder enamorar no només el turisme, sinó des de les associacions fins als comerços, les escoles, el transport i tot allò que constitueix la ciutat com un lloc on sentir-se a casa. Perquè ara potser són els pedals forasters que molesten, però correm el risc que sigui un turisme més agressiu amb el territori, menys amigable amb la vida o, fins i tot, que acabi convertint la ciutat en un decorat sense ànima on anar-hi només a passar el dia.