Quasi enfonsem Air Berlin

Perdonaran que em citi, però l'11 de juny d'aquest any vaig publicar un article, titulat Tal dia farà un any, on valorava l'acord al qual van arribar el representant a Espanya d'Air Berlin, Álvaro Middelmann i el president del govern balear, Francesc Antich. Un tracte segons el qual la companyia aèria es comprometia a estudiar l'utilització del català en les comunicacions amb els seus clients. En aquell article augurava que l'empresa no faria res de res per la llengua en que jo escric i vostès em llegeixen. Sort que no m'hi vaig jugar res, perquè hauria perdut.

Aleshores creia que Air Berlin, després de salvar la cara al seu president, Joachim Hunold, autor d'un editorial diguem-ne polèmic, es limitaria a oblidar l'episodi i, com se sol dir, tal dia farà un any. Però no. Segons el senyor Middelman l'empresa ha estudiat, hem de suposar que de bona fe, l'ús del català, i ha arribat a la conclusió que és del tot inviable. Després d'escoltar en directe les explicacions del senyor Middelman i les dificultats de tot tipus –econòmiques, organitzatives, temporals, tècniques, normatives, etcètera, etcètera, etcètera, etcètera– que impedeixen l'ús del català he quedat certament reconfortat.

D'una banda, sembla ser que Air Berlin s'ha pres la molèstia d'aplicar l'acord i estudiar l'ús del català. Ja és més del que m'esperava d'ells. De l'altra, resulta que hem estat a punt d'enfonsar Air Berlin només de proposar que tinguessin la cortesia de posar una cinta on es digues bon dia i poca cosa més. De cop i volta m'adono que si algú hagués decidit que sí, que a les hostesses se'ls podia demanar que acomiadessin els clients amb un passi-ho bé, els fonaments de l'aerolínia haurien trontollat i ves a saber quantes persones haurien quedat sense feina. Uf, hem estat a punt, sort que el seny s'ha imposat. Em fa mitja por que els catalans siguem tant i tant poderosos. Au, va!