Des de fa molts anys m’interesso pels genis, dones i homes altament creatius que són capaços de transformar la realitat en algun dels seus aspectes i promoure canvis disruptius. Hi ha, doncs, genis artístics, literaris, empresarials, científics, etc. Ser reconegut com a geni no és fàcil i, a més a més, hi ha genis a qui el reconeixement arriba massa tard, o mai. Pensem en Vincent van Gogh, Johann Sebastian Bach i la pintora catalana Lluïsa Vidal.

Normalment a un geni se’l reconeix quan ha triomfat, abans o després de morir. Quants genis hi deu haver al món sense reconeixement? Tots, potencialment, podem ser genis? De què depèn? Es pot ser geni i mala persona al mateix temps? És més fàcil ser reconegut com a geni a Oxford que a Formentera? Són preguntes, en qualsevol cas, de complicada resposta, perquè hi ha casos de tots colors.

La genialitat no depèn de cap factor específic. Ni tampoc del quocient intel·lectual, ni dels gens, ni tan sols de l’educació rebuda. En cada cas concret es dona una combinació de factors que cal examinar de manera individualitzada. Andy Warhol va viure tota la seva vida amb problemes greus de salut, no tenia amics i vivia força incomunicat, però una sèrie de circumstàncies el van convertir en un dels artistes més famosos i influents del segle XX. Podem trobar molts casos similars.

Sempre s’ha dit que per ser geni cal estar una mica boig, és a dir, tenir un comportament anormal o excèntric. És això cert o, simplement, un tòpic més? Resulta evident que hi ha molts genis afectats per malalties mentals o per desordres de personalitat. I també n’hi ha que no tenen cap d’aquests problemes. El que la ciència avala és que molts genis ho són a pesar dels seus problemes. El genial escriptor Dostoievski tenia constants atacs d’epilèpsia. Frida Kahlo va viure una vida plena de malalties, accidents i traumes. Van ser genis a causa d’aquestes circumstàncies o malgrat aquestes circumstàncies?

El que sembla més evident és que els genis es caracteritzen perquè porten la contrària, pensen diferent i desafien els convencionalismes de la seva època. Aquesta conducta els ha suposat, sovint, problemes d’adaptació i amenaces de tot tipus. Galileo Galilei va ser torturat per haver defensat l’heliocentrisme, per exemple. Els genis neden a contracorrent, sovint en societats poc tolerants amb les novetats i els canvis radicals.

Posaríem un geni a la nostra empresa? D’entrada, la pregunta pot despertar sentiments contraposats. Si el geni fos dòcil i ens ajudés a tirar endavant, pocs ho dubtaríem. Però, què passaria si ens sortís un geni díscol, que volgués capgirar-ho tot i posés en crisi les estructures de poder? Ben segur que no seria rebut amb gaire entusiasme, potser pensaríem a acomiadar-lo o marginar-lo.

Penso que la dissidència no està ben vista en moltes empreses. Allò d’“estàs amb mi o en contra meu” segueix força vigent, per desgràcia. Doncs jo proposo el contrari: qualsevol directiu madur hauria d’envoltar-se de persones crítiques, capaces de veure les coses des de perspectives diferents, fins i tot oposades. Es pot ser crític i fidel al mateix temps. De fet, les persones veritablement fidels són les que diuen el que pensen.

Tant de bo les nostres organitzacions maldessin per desenvolupar genis en potència i no per fomentar l’adulació i la mediocritat. Seria fantàstic que, en una empresa, tothom tingués facilitats per desenvolupar-se al màxim, cometre errors exploratoris sense ser castigat i poder-hi dir la seva. Sabem que en molts casos això no és així: veiem cada dia centenars i centenars de persones amb un gran talent que llangueixen tristament entre reunions inútils, planificacions absurdes i egos, molts egos.

Segur que hi ha molts més genis dels que veiem. Ser-ho o no depèn en gran mesura de trobar un entorn facilitador o, com a mínim, un entorn en el qual puguis lluitar pel que penses i en el qual puguis ser tu mateix sense necessitat de posar-te una màscara per dissimular coses. En canvi, el que podem trobar en moltes empreses és gent cremada, que no se sent escoltada i que s’avorreix sobiranament. Gent amb visions genuïnes de les coses, a qui ningú no escolta i ningú fa cas. Persones amb il·lusions i ambicions sanes que no troben el camí per transformar-les en realitats. Potser no tots podem arribar a ser genis, però almenys que ens deixin intentar-ho!