Mestre, ningú no t'estima

Sí, sí, aquest article està dedicat a tu, mestre que vas triar la professió per vocació, perquè per anar només a guanyar-se la vida ja hi ha professors. I un mestre no és un professor perquè no ensenya sinó que educa. ¿Recordes el teu primer dia en una aula, oi? ¿Recordes el sentiment que tenies? I ara, anys després, mira’t al mirall. Què hi veus? Possiblement una persona cremada, escèptica, desenganyada i que se sent sola i desemparada. Quantes hores i quants dies has passat donant el millor que tenies? I com t’ho han agraït? Quant fa que ningú et dóna un copet d’ànim a l’espatlla? Quant fa que no perceps que la teva feina és valorada?

Passen consellers i governs i passen lleis i relleis i modificacions de les relleis i tu sents que ningú et té en compte, que t’ho trobes tot fet i que només fas que patir-ne les conseqüències. I qui diu que defensa els teus interessos són uns sindicats dirigits per gent que fa anys i anys que no trepitja una aula i que només es mouen per interessos polítics i mai educatius. ¿Recordes el dia que vas dir que prou de sindicats i que et dedicaries a fer la teva feina tan dignament com poguessis (o et deixessin)? T’han pres l’autoritat i t’han llençat als lleons. Hem passat de l’autoritarisme del franquisme impartit per psicòpates a l’autoritarisme happy flower de nens (i nenes) i de pares (i mares) que es pensen que l’escola és un aparcament d’inútils consentits que no coneixen la paraula no.

I un dia t’arriba la còpia d’un article. I estàs tan cremat que hi llegeixes el que no diu. On tu llegeixes mestres realment hi ha escrit sindicats. I saps per què? Perquè aquí i a la Xina (Popular) els sindicats són el subjecte del verb i del predicat que ve després. Llegeix-ho bé i te n’adonaràs. No t’equivoquis d’enemic. No, no són els periodistes, sinó qui diu que et representa i, tu ho saps millor que ningú, no és cert.