Doncs no n’aprenen

Fa uns dies, un servidor va abundar aquí mateix en una constatació que va ser força repetida en els dies previs a la celebració –mai més ben dit— de la consulta d’Arenys: que el principal responsable d’haver convertit el que en un principi no hauria passat de ser un imperceptible brindis al sol en un esdeveniment de rellevància enorme havia estat precisament l’Estat espanyol. Van ser els seus dirigents els que van posar tota una vicepresidenta del govern i tot un advocat de l’Estat –falangista, per a més senyes– al capdavant d’una ofensiva en tota regla contra la iniciativa del Moviment Arenyenc per l’Autodeterminació. El resultat ja el sabem: el que ordinàriament hauria estat un breu en alguns diaris –i encara– ha acabat sent notícia al New York Times i la premsa de tot el món. Per una vegada, els patriotes constitucionals van deixar de banda la seva habitual estratègia d’escoltar les reivindicacions catalanes com qui sent ploure i van decidir respondre per l’envestida: els devia posar nerviosos que, aquesta vegada, la reivindicació es fes a través d’unes urnes, ni que fossin de joguina. El canvi, com s’ha vist, els ha sortit fatal. I humilment em preguntava si la garrafal cagada els serviria per aprendre’n (s’ha de citar Laporta, ara que està de moda).

Doncs no n’aprenen, lloat sia Déu, sinó que hi reincideixen i encara treuen el santcristo gros. La senyora De la Vega ens ha tornat a refregar la Constitució pels morros per tercera vegada, el senyor Rajoy li ha demanat al deliqüescent ZP que es pronunciï “perquè no es tracta de cap tema menor”, la senyora Chacón ens ha regalat les orelles amb un sermó sobre l’ordre, el seny i el sentit comú, i, de la banda de la terregada, la premsa amiga ha tornat a botzinar histèrica (era un plaer comparar la descriptiva tranquil·litat amb què la premsa internacional informava del tema d’Arenys i la forma manicomial amb què l’espanyola s’estripava les vestidures) i la senyora Esperanza Aguirre ha tornat a pixar clamorosament fora del test. Diu que li “aixequen l’estómac” (sic) les consultes on els discrepants reben pedrades. Doncs a mi, senyora, la gent que surt en defensa d’uns discrepants que resulta que són feixistes, i que proclamen el seu fanatisme per la mort, la persecució de la llibertat, l’abjecció i la infàmia, no m’aixeca res, però em fa venir com una basca. Què es pot esperar, de tota manera, d’algú que com la presidenta de Madrid té l’honor de tenir parentiu amb el gran poeta Jaime Gil de Biedma i és capaç de referir-s’hi en públic com “l’ovella negra de la família”.

Al final, encara arribarem a la conclusió que, més que cap altra cosa, el problema d’aquesta gent és que són una mica obtusos: per si algú tenia cap dubte de com accedir a la porta de sortida, ells mateixos s’estan encarregant d’assenyalar-ne el camí amb neons lluminosos. Doncs moltes gràcies, i que Santa Llúcia els conservi la vista.

(Última hora: Al final, Zapatero ha tingut el detall de pronunciar-se sobre la consulta d’Arenys. Diu que no serveix per a res. Ho diu ell, com a eficaç president d’un país que serà el darrer d’Europa a sortir de la crisi, com el nen justet de la classe, mentre es fa fotos al costat d’Evo Morales, representativa imatge d’una política internacional que també supura eficàcia pels quatre costats. Poden tenir la legalitat de la seva banda, però el sentit del ridícul els falla més que una escopeta de fira.)