Immigració? Expectatives!

Hem de tenir clar que quan parlem d’immigració, el tema central són les expectatives. És evident que hi ha molts altres temes adjacents, però la clau està en quines expectatives dóna el sistema, el país, a una massa d’immigrants –i els seus fills– que han fet l’esforç de trencar amarres amb la seva terra per anar a millor. Això és clau perquè les expectatives marquen el grau d’esforç que els immigrants fan per integrar-se. Ja és hora que comencem a entendre que part d’aquest esforç l’han de fer ells, perquè és inútil intentar integrar qui no vol. Catalunya parla sempre d’haver d’integrar els immigrants, com si tota la responsabilitat fos de l’acollida, quan de fet els immigrants no pensen pas en aquests termes: ells acostumen a conjugar el verb en primera persona però abans d’avançar cap aquí, es concedeixen una estona per mirar al voltant i veure quin pa s’hi dóna. Si el que troben no els agrada, sigui de forma conscient o inconscient, es tanquen sobre ells mateixos com una tortuga; i qui diu ells mateixos, diu la comunitat pròpia, que els envolta i els protegeix.

Els fets de Salt han disparat alarmes, com abans el gest ferreny de l’Ajuntament de Vic, però jo no he vist que això hagi provocat un debat seriós entre els partits catalans. Un debat al Parlament, com aquest que ha decidit convocar la reunió d’una comissió que fa cinc anys que existeix per tal de sortir de la crisi o, posats a fer, el que intenta acabar, gràcies a l’impuls popular, amb la salvatjada del toreig. De fet, el Parlament no pot assumir un debat així, perquè els partits estan incòmodes amb el tema migratori. O bé intueixen que els seus seguidors exigirien posicions més dures, que ells no poden encarnar públicament, o bé no saben com relligar discurs amable i realitat punyent. Aleshores, la política catalana fa el que sap fer millor: crear comissions i fer pactes, el tronc central dels quals és: no fem soroll, no discutim, que el debat fóra electoralista. Aquest silenci està recollit en el Pacte Nacional sobre la Immigració.

Amb l’última onada migratòria, Catalunya ha incorporat si fa no fa un milió de pobres. El xoc cultural és una minúcia en comparació amb aquest fet. Per això, quan es parla d’aconseguir cohesió social, estem parlant d’abocar sobre la població immigrada una quantitat ingent de recursos en forma de beques, ajuts, estímuls, mitjancers, suport social, etc. Recursos monetaris, en molts casos, per fer que aquests pobres assoleixin en poc temps el nivell de l’extrem inferior de la nostra societat per tal que no en quedin desenganxats. La cohesió social, doncs, costa diners i en general els posen els ajuntaments; d’aquí la queixa, ben amarga, de l’Ajuntament de Vic. I amb raó: la condició de sensepapers és una fractura social, és una indignitat, que no hauria d’existir. És moralment acceptable controlar les fronteres, però un cop la persona és dins, ha de tenir instruments per sortir-se’n, i els papers no són pas cap tonteria.

Dit això, tornem a les expectatives, que és el problema que ara mateix s’ha generat a Salt. A Salt, un altíssim percentatge d’immigrants, sobretot joves, i ara molts d’ells a l’atur (però existeixen petits salts en gairebé totes les ciutats catalanes, en forma de barris concrets), han quedat al marge de les expectatives que segurament tenien i que, grosso modo, podem definir com un cert confort –habitatge, estudi, sanitat– i un cert consum. És a dir, un futur occidentalitzat o, si voleu, del Primer Món, al qual saben que tenen dret. Si el sistema no aconsegueix lligar aquest objectiu amb uns valors d’esforç personal, o si el sistema els diu que, per diverses discriminacions, malgrat l’esforç no hi ha resultats, aleshores la via ràpida és la del petit o gran delicte. I això val per a joves i per a grans.

Això es fa més coent quan la discriminació és palesa; quan els immigrants senten que són percebuts com a tals i s’adonen que la societat no els deixarà superar mai “expectatives d’immigrant”, que vol dir barri marginal i feina mal pagada. Això és exactament el que incendia amb regularitat les barriades de París: joves que s’hi senten presoners a perpetuïtat perquè no han aconseguit, a ulls dels seus coetanis, la condició cultural de francesos. Aquí aquesta immigració és prou recent perquè no s’hi hagi covat encara el sentiment de ser rebutjats. Però no és pas anecdòtic que l’energumen que a Salt recriminava als “moros” ho fes en castellà i amb un xandall del Reial Madrid. És a dir, algú que ha quedat a mitges en la seva integració cultural, i que per això mateix està en una situació social de fricció amb la nova immigració, critica l’aparent tancament d’uns joves que, per cert, li contestaven en català.

D’aquesta experiència en surten algunes consideracions. Una, que la llengua catalana és importantíssima en la percepció social de l’immigrant, tant per a ells mateixos –som iguals– com per als catalans que els han d’obrir pas. En una societat bilingüe, qui només posseeix una de les dues llengües hegemòniques té la meitat d’oportunitats; i val a dir que les oportunitats que obre el català i el castellà no són equivalents. Més enllà, la segona qüestió és que la societat catalana encara no ha resolt el tema de la immigració espanyola, una part de la qual –ara ja la progènie—s’ha quedat estancada en el suburbi, sense un clar ascens social, i ara es rebota contra els nous immigrants perquè hi veu una competència deslleial, precisament per la inversió que s’hi està fent. Catalunya ha preferit convertir la immigració espanyola romanent (perquè el gruix de la població s’ha integrat culturalment sense gaires problemes) en un tabú. No se’n parla, excepte que l’argumentació pugui anar contra les aspiracions catalanes: aleshores el suburbi metropolità, diuen, té molt de pes.

M’agrada la intel·ligència (emocional) que està invertint l’alcaldessa de Salt, la socialista Iolanda Pelegrí, en aquest afer. Però no se’n sortirà del tot si no és el país qui fa la reflexió valenta sobre la immigració. No pas sobre les mesquites o els costums o el Codi Penal, que també, sinó sobre les expectatives; perquè segons com resolguem mesquites, costums i delictes, les expectatives dels migrants seran més altes, més com les nostres, i deixaran en poc temps de ser immigrants. Vull dir de viure com nosaltres creiem que viuen els immigrants, i podran ser catalans com tothom. Aquesta és la clau.