Ara toca parlar de sequera!
Què és la nova política de l'aigua? És tancar l'aigua quan ens rentem les dents o quan ens ensabonem les mans? És dutxar-se en comptes de banyar-se? És posar airejadors i difusors a totes les aixetes? Algú hi pensa? Diuen que molts ciutadans segueixen aquests preceptes per defecte, com aturar-se en un semàfor vermell. Tanmateix, ningú no ha creuat un pas de vianants quan no ve cap cotxe?
La política de l'aigua és un tema recurrent quan hi ha sequera. I ara la sequera és tinguda per cosa llunyana, com un malson. Qui pensa restriccions d'aigua ara que ha plogut, els embassaments són plens i tenim l'aigua garantida fins a qui sap quan? Quants ja no han oblidat les pregàries desesperades a la Mare de Déu de Montserrat? O les discussions vergonyoses i histèriques entre l'àrea metropolitana de Barcelona i la resta del país? Avui deu semblar impossible la insolidaritat dels territoris amb aigua de sobres i l'egoisme pirata dels que n'han malgastat en parcs i jardins, en hotels de luxe i en conreus poc apropiats, insostenibles en regions àrides. Ara toca parlar de la gestió de la sequera, de cabals ecològics —amb el del Ter al capdavant— i de les interconnexions de conques d'una manera científica, discreta i sense nervis. Cal convocar una reunió al més alt nivell (tècnic) per posar les bases per a la gestió de l'aigua, fer un debat sense presses, tranquil i reposat.
