Responsabilitat de protegir

Un dels debats més interessants i encesos de les últimes dècades passa per considerar el dret de la comunitat internacional a intervenir en els assumptes interns d'un estat sobirà. Sabem que gràcies a les normes internacionals s'ha acabat amb diverses formes d'agressió entre estats, com la que permetia fer la guerra per ampliar les fronteres pròpies o per establir un govern imperialista sobre territoris a l'estranger.

Estan prohibides les guerres d'agressió i l'imperialisme i això forma part d'un consens feliçment ampli i compartit, el qual, però, pot tenir la seva cara fosca. Què fer davant un estat sobirà quan es produeixen violacions massives i sistemàtiques dels drets humans? No és necessari, llavors, anar més enllà dels principis assentats i fer la guerra, i colonitzar amb tropes i avions l'espai o el territori de l'estat que comet aquestes malifetes, tot per salvar vides innocents?

Cada vegada que s'ha parlat d'aquest “dret a la ingerència humanitària” alguns han tret l'espantall del colonialisme, com per exemple durant aquests últims mesos, quan es va decidir enviar avions “per protegir civils” per aturar les massacres a la Líbia de Gaddafi. Així, ara que Gaddafi sembla que ha caigut, Hugo Chávez segueix parlant-nos de la “massacre imperialista” que s'ha fet sobre el seu soci i amic, tot i que Chávez, amb gran afany de provocació, no va deixar passar l'oportunitat d'intervenir en un estat sobirà amb la mateixa excusa humanitària, quan va enviar, el setembre del 2005, petroli i aliments als damnificats nord-americans per l'huracà Katrina.

Se'ns diu que aquest dret a la ingerència només és una mascarada, que el que menys importen són les vides humanes i que tot es fa, en el cas libi, pel petroli o per motius sòrdidament estratègics. Se'ns diu que la guerra no és la solució i que la pau és un bé absolut que s'ha de fer valer sempre. I també se'ns vol fer veure que aquesta excusa s'assembla molt a les onades anteriors d'ingerència d'un poder sobirà sobre un altre, com ho van ser les croades del segle XIII —fetes en nom de la superioritat de la fe cristiana— o, ja en el segle XIX, les intervencions en nom de la civilització europea, activades, es deia, per estendre el progrés, la indústria, la higiene i els drets humans en les seves primeres formulacions. Els principals països colonialistes, França i la Gran Bretanya, van liderar aquesta ingerència primigènia, però també ho va fer la Rússia soviètica durant els anys vint, tot per estendre els suposats beneficis de la seva revolució —socialisme i pau— a Polònia.

Però la pregunta continua vigent: què s'ha de fer quan veiem que un estat sobirà practica el genocidi i massacra una part de la seva població per raons polítiques o perquè pertanyen a una ètnia considerada indesitjable? Potser és normal que els països no europeus desconfiïn, a la llum de la història de les intervencions que s'han perpetrat sobre els seus territoris. I també hem de considerar que aquests països poden tenir la seva pròpia visió de l'assumpte, encara que les seves accions a nosaltres ens semblin ben condemnables.

I és ben cert que anar a fer la guerra a algú —amb el risc de matar-lo— no sembla una opció gaire humanitària, com tampoc sembla gaire humanitari intervenir militarment en un país sembrant una anarquia que pot ser pitjor que la tirania que es volia combatre (i això pot estar passant ara a l'Iraq). A la pel·lícula Green Zone, dirigida per Paul Greengrass, es defensa explícitament aquesta tesi: no és feina del soldat americà (simbolitzat per l'actor Matt Damon) enderrocar la tirania de Saddam sinó dels propis dissidents iraquians, els quals se senten molestos davant d'un exèrcit invasor que no entén la complexitat del país i que ha destruït unes estructures que si bé abans fomentaven la dictadura d'un sol home, ara, ja esmicolades, faciliten la tirania d'una multitud desfermada.

Tots aquests arguments han estat repetits d'una o d'altra forma pels enemics de la intervenció, els quals també ens recorden que a l'hora de la veritat sempre hi ha diferències de tracte: per què s'intervé a Líbia i no al Tibet o a Txetxènia, per exemple? En aquests últims casos, com que la potència contra la qual caldria intervenir és poderosa (la Xina, Rússia) es mira cap a una altra banda, i això és ben cert. Però, no equival això a dir que no s'hauria de perseguir cap delinqüent dins del nostre país perquè no tots els delinqüents acaben davant de la justícia? No és bastant vergonyós, doncs, aquest argument, que ens permet consentir davant d'algunes massacres tot perquè no es pot intervenir en totes elles?

Demanem-nos: no trucaríem a la policia si el nostre veí tingués ostatges a casa seva i els estigués massacrant? No voldríem que les forces d'ordre operessin per mirar de salvar vides innocents? Per què, doncs, no pensem igual quan no es tracta d'un veí sinó d'un país llunyà que practica alguna mena de política d'eliminació de masses?

Els arguments dels uns i dels altres es mouen entre aquestes raons. Els filòsofs polítics estan dividits, els teòrics de l'ús de la força armada també i una bona part de l'opinió pública occidental es nega a donar suport a aquesta mena d'intervencions, tot perquè la bandera dels Estats Units —l'estat més fort del globus i que sol liderar els exèrcits— continua fent al·lèrgia. Més enllà de tot això hi ha dades objectives: des del final de la Segona Guerra Mundial s'han produït més de dues-centes guerres civils arreu del món, que han fet nou víctimes civils per cada una de militar, tot en un context de genocidi. S'ha de fer alguna cosa.