L'Estat i jo
Hi ha respecte a la maquinària de l'Estat, perquè no es veu com a pròpia
Voldria fer alguns comentaris sobre la realitat empresarial catalana i el comportament de l'empresari català enfront de l'Estat espanyol. El jo és, per tant, l'empresari. I ho faré amb els coneixements que tinc dels empresaris antics, els quals he estudiat, i els dels darrers cinquanta anys, els quals he conegut i tractat.
La història econòmica catalana està presidida per dues grans contradiccions. La primera és que Catalunya, que va fer la Revolució Industrial al sud d'Europa amb un clar avenç sobre els països d'aquesta zona, no tingui grans empreses industrials o molt poques. La segona és que un país d'emprenedors com el nostre tingui una única gran empresa –La Caixa– que és una entitat amb naturalesa no mercantil. Ara hi ha Caixa Bank i Criteria, però ja m'entenen. La Caixa que van crear Francesc Moragas i Lluís Ferrer Vidal no era una societat anònima, sinó social, i ho vol seguir essent, tot i els canvis que li imposa una legislació anticaixes.
Sempre m'he demanat el perquè d'aquestes dues grans contradiccions. I sempre he acabat pensant que una de les raons –potser no l'única– és la manca d'un estat propi i una actitud especial en relació amb aquest Estat al qual definim com Madrid. Sembla clar que no hi ha hagut cap etapa d'enamorament apassionat entre l'empresari català i la maquinària de l'Estat. Hi va haver un temps –el segle XIX– en què els empresaris pagaven a diputats a les Corts espanyoles perquè defensessin els seus interessos. Després, van assumir ells mateixos aquest paper en l'etapa dels cacics, ja entrat el segle XX. Entre el 1923 i el 1975 hi van haver dues dictadures i una guerra civil: els empresaris van aprendre a trampejar amb els dictadors, dient que se'ls estimaven molt, però no era veritat. Ara fa 35 anys que estem en democràcia, però l'Estat es manté lluny, no tan sols geogràficament –600 quilòmetres–, sinó mentalment. Hi ha temor a la maquinària de l'Estat, potser respecte, però mai es veu com una cosa pròpia, potser perquè no hi ha catalans en el poder a Madrid, has de parlar castellà amb les autoritats i t'has d'adaptar a una cultura que no és la teva. No hi ha hagut primers ministres catalans, però els dos millors presidents de la CEOE, la cúpula empresarial espanyola, han estat dos catalans: Carles Ferrer i Joan Rosell. Una altra contradicció.
Catalunya ha creat milers d'empreses, però poques d'elles han passat d'un volum mitjà. Al català li van bé les empreses familiars en les quals només han de passar comptes amb membres de la mateixa família. Fa 50 anys els empresaris feien tres balanços en tancar l'exercici: un per al banc, on engreixaven les xifres; un per a Hisenda, on les empetitien; i el tercer, el real, només per als seus ulls. Ara resulta molt més difícil enganyar Hisenda o els bancs, però conec poques empreses mitjanes i amb expansió internacional que presentin balanços consolidats.
L'Estat no dialoga amb fluïdesa amb l'empresari català. Aquest no s'hi sent còmode.
