Lladres de confiança

Dues realitats semblen anar-se produint en el nostre entorn de forma paral·lela: la dels fets coneguts i experimentats en la realitat, d'una banda, i la de determinats discursos públics i publicats, d'una altra. Per diferents camins, tan generadores de canvis són les unes com les altres. Coneixem, almenys en part, el que succeeix al nostre voltant: desnutrició infantil, precarietat laboral, vides que es van perdent a causa de desigualtats que es consoliden (vegeu el darrer informe sobre la situació social de la Fundació Campalans). Alhora, augmenta el consum de tota mena de productes de gran luxe, que com miralls deformats s'exhibeixen davant una ciutadania que s'ho mira atònita i es pregunta en quin món deuen viure aquests afortunats homes i dones.

I, entretant, estem subjectes a una segona realitat que va modificant la nostra percepció dels fets: la del discurs públic que pretén explicar-nos què és el que passa i per què passa. Un relat que, per mitjà d'imatges, discursos i un munt de frases fetes, ens vol fer creure que no hi ha altre camí que el que s'ha pres. Una narrativa oficial on les grans xifres silencien, amb tot el seu poder aclaparador, les bàsiques, potser ingènues preguntes de la majoria de la gent. Un exemple recent: ens diuen que el PIB, el producte interior brut, la riquesa d'un país, està augmentant. Possiblement és cert. Però el seu augment oculta pèrfidament un petit detall: la manera com aquesta riquesa es distribueix i com continua acumulant-se en mans d'unes poques persones. A algunes d'aquestes les coneixem. La majoria, però, ens resulten éssers tan misteriosos i llunyans com els extraterrestres en el televisor. La solemne xifra res ens diu sobre com actuen les desigualtats en el patiment de la gent ni del malbaratament de la cohesió social. Però encara hi ha més. Es prodiga el discurs de l'absoluta necessitat objectiva de les decisions polítiques preses. I, el que és pitjor, es passa grollerament la culpa de tot plegat a la conducta anterior, irresponsable, atabalada, de la mateixa ciutadania. I, sobretot, dins la més estricta coherència amb el gran “humanisme” neoliberal a les mancances, “defectes” dels més vulnerables que no han resultat prou competitius o capaços. En resum: a les decisions polítiques que han deteriorat les condicions de vida de la majoria de la gent i han augmentat les diferències, s'hi ha de sumar la força dels diversos però persistents relats. Aquests pretenen justificar l'augment de les desigualtats bo i propagant, mig d'amagatotis, el contaminant principi de l'estricte mèrit individual, el de l'absoluta soledat dels humans enfrontats a d'altres humans en unes lluites despietades.

Però, malgrat tot, el discurs de l'únic camí possible que comporta la submissió de la majoria s'està començant a esberlar per diferents costats. Alguns moviments socials ens demostren que l'esperança, la confiança en les pròpies capacitats i la necessitat de compartir poden trobar aixopluc. I broten i creixen aleshores energies transformadores (la PAH, els moviments per la salut i l'educació públiques, etc.). Ens ensenyen que és possible i eficaç desenvolupar col·lectivament virtuts relacionades amb la compassió, l'empatia i el bon negoci de la vida comunitària. El que alguns moviments socials han fet, el que també ha fet Podemos (malgrat les simplificacions que acompanyen els seus relats, malgrat el discurs maniqueu de bons i dolents...) és dir justament que és possible, que es pot. I recollir la necessitat d'esperança. Ha remogut la vida dels altres partit polítics i de molts moviments socials.

No es pot viure sense esperança, sense confiança ni companyonia. Hi ha massa lladres que s'apunten a robar-les per assegurar-se que res canviï de veritat, de manera que la ciutadania no bellugui, aclaparada pel convenciment de la seva pròpia impotència.