Urbanisme bipolític
Hem de dirigir-nos cap a una ciutat que recuperi el sentit i el significat de la paraula ‘progrés'
Joana Maria Pascual em va captivar amb una anècdota a l'assignatura de reciclatge urbà: “Fa uns mesos, al meu poble, un home gran tenia per costum asseure's en un banc de la plaça major a fumar un puro. Li van demanar si podia marxar, ja que el fum molestava els clients d'un bar, posat allí feia poc. L'home, de bones maneres, s'hi va negar, al·legant que aquell era el seu gran moment del dia. Quan l'endemà es va dirigir a la plaça, el banc ja no hi era.”
A la ciutat de Barcelona, l'opinió pública ha votat entre dos models urbans poc compatibles:
El primer contraposa l'addició d'esdeveniments i construccions fruit de la necessitat, barreja escales, capeja històries i presenta un ús de l'espai urbà mestís. És una ciutat minifundista i microeconòmica, on l'actuació privada, fins i tot l'íntima, s'expandeix líquidament pels llocs públics, alterant-los.
El segon model defensa la ciutat teló. Una urbs macroeconòmica i macro-escalar, amb clares tendències geopolítiques, que prioritza un control administratiu, estratègic, sense concessions, on la improvisació és cada vegada més escassa i relegada a actuacions i llocs controlats. Una ciutat invasiva i transgènica, disposada a través d'un urbanisme tàctic; on l'arquitectura escultòrica pren protagonisme, apropiant-se, fins i tot, de l'habitar.
Fa un temps que hem prioritzat les nostres metròpolis des de criteris financers, les hem convertit en un valor de canvi; en un potent model de suggestió que ha passat a ser el protagonista de les informacions que rebem cada dia a través dels diferents mitjans de comunicació. El nostre present projecta el nostre entorn proper des de la hipercomunicació
digital, l'electrificació i la revolució domòtica, des del desacord i la distància física, proposant una ciutat suposadament intel·ligent, que mostra les seves escletxes allà on es mira. El disseny actual és excloent i, en certs aspectes, autodestructor. Hem de proposar un urbanisme que es decanti, sense embuts, per la millora de l'existent.
Possiblement no es tracta ja de créixer, sinó d'equilibrar, ni d'obtenir grans assoliments en matèria arquitectònica ni urbanística, sinó d'entendre la ciutat com un espai amable i cordial per als seus habitants. Un espai que introdueixi la diversitat com a objectiu, que permeti i inventi nous usos del seu espai públic i que doti de petits llocs de destinació laboral, comunal i creatiu les grans avingudes i els seus buits més gèlids. Una ciutat pròxima a les activitats defensades per Bob Black, aquella “que promogui una revolució lúdica, festa, creativitat, convivència, comensalia i, fins i tot, art”. Una metròpoli diferent, que recompongui els seus espais, i reintrodueixi, allà on no existeix, l'activitat ciutadana, valorant la memòria col·lectiva, amb fluxos intermedis que transformin i humanitzin els actuals suburbis. Un urbanisme que no aïlli l'espai públic del lloc eixam, que tingui la imatge a portell del tauler d'escacs com a objectiu i que millori les seves infraestructures amb sensatesa domèstica.
La ciutat que es proposarà a partir d'ara, ha de permetre'ns l'arranjament dels espais per redimir, dels estrats i llocs buits de contingut, millorar els intersticis provocats pels anys de zonificació, per la fe cega a l'alta tecnologia i dirigir-nos cap a una ciutat que recuperi el sentit i el significat de la paraula progrés: aquell que va vinculat, directament, a la millora i permanència dels valors profunds de l'ésser i la condició humana.