Déu ja ha fet la tria
Més de vuit segles després, el papa Francesc reconeix l'error històric i demana perdó, un pas petit però un gran pas ecumènic que obre camins de diàleg
El juliol del 1209 fou molt calorós i, davant Besiers, les tropes estaven neguitoses. A l'alt comandament ressonaven les paraules papals: “Aparteu els heretges de les seves terres. La fe ha desaparegut, la pau ha mort, la pesta herètica i la còlera guerrera han recobrat la força: combateu els heretges amb mà de ferro.” Molts pobletans s'havien refugiat a la catedral, temorosos de la crueltat dels homes de Simó de Monfort, però ell mateix dubtava de dirigir un atac sanguinari, segur que els heretges, càtars i valdesos es barrejaven amb catòlics fidels a Roma. Què fer? Arnald Amaric, llegat papal, fou expeditiu: “Mateu-los a tots; Déu ja farà la tria dels seus.” A sang i foc, la mortaldat fou paorosa.
Potser la notícia no ha tingut gaire ressò, quan el papa Francesc ha residit tres dies al Piemont i ha fet un gest de gran contingut pacificador i ecumènic. En una acció històrica on es barreja la intel·ligència jesuítica i la humilitat franciscana, el pontífex ha visitat el temple de l'Església Evangèlica Valdesa, on ha estat rebut pels principals líders d'aquesta confessió, mentre aprofitava el moment per “demanar perdó en nom de l'Església Catòlica pels gestos i els comportaments no cristians, fins i tot no humans, que hem tingut contra vosaltres”. Després d'aquest acte insòlit, han resat tots junts el parenostre.
Al darrer terç del segle XII, el cristianisme es sent presoner del poder dels grans monestirs, molt rics i presumptuosos, i d'una alta clerecia que vivia en el luxe i l'administració de prebendes. Com a resposta, es coven alguns moviments que reclamen la pobresa i la penitència de signe evangèlic. Es comença a parlar de la “pobresa apostòlica”, de la “comunitat de creients” i dels “germans de l'esperit lliure”, mentre el Sermó de la Muntanya esdevé guia de vida de moltes consciències revoltades. El fantasma de la reforma comença a recórrer el continent europeu.
Càtars i valdesos aviat es destaquen com dos grans moviments reformistes, gens controlats pel papat i amb una filosofia ben acomboiada pel poble senzill. Pierre Valdo, un ric comerciant de Lió fa seva la lectura d'una traducció provençal de la Bíblia, distribueix les seves propietats entre els pobres i es dedica a predicar “el Regne”. Molts clergues veuen perillar la seva posició privilegiada i fins la cúria papal posa el crit al cel. Es convoquen sínodes contra els laics que usurpen el dret de prèdica, reservat als tonsurats, i el pontífex signa una butlla declarant herètics els “pobres de Lió”. Alexandre III es troba davant de qui li reclama abandonar l'ostentació i recuperar la senzillesa primitiva. Un continuat de papats curts i desconcertats produeixen una forta crisi eclesial. El papat d'Innocenci III arriba tard i càtars i valdesos han iniciat un camí sense retorn, fent-se forts al midí i als contraforts alpins. Roma convoca la creuada contra els heretges i les fogueres il·luminen les places públiques ocupades pel braç armat de la Inquisició.
Molts valdesos s'associen als càtars, en un intent de supervivència, mentre altres s'estenen per la llengua muntanyosa que travessa el centre europeu. Dels valdesos s'alimenta la fe dels nous moviments dels humiliati i els prereformistes. Domènec i Francesc hi reben els primers impulsos de les ordes mendicants. Però els valdesos han de renunciar a la seva fe o mantenir-la mig amagada a les muntanyes del Piemont. Després, sobreviuen a l'empara del calvinisme i, encara, protagonitzen una aventura col·lectiva en la colonització del Nou Món.
Més de vuit segles després, el papa Francesc reconeix l'error històric i demana perdó, un pas petit però un gran pas ecumènic que obre camins de diàleg.
