Qui s'ha menjat l'espetec?

Hi va haver un primer Tarradellas que haurà passat a la història del país per haver pronunciat la cèlebre frase: “Ja sóc aquí.” Uns anys més tard, la Sònia (que així es diu el personatge) haurà passat a la història de la publicitat per haver pronunciat una altra frase no menys cèlebre: “Qui s'ha menjat l'espetec?” Els ciutadans de Catalunya, i també els d'altres països veïns, quan apareix la Sònia, no al balcó, sinó a la pantalla del televisor, ja sabem que ens preguntarà amb to inquisitorial: “Qui s'ha menjat l'espetec?”

Que un anunci de televisió tingui història, d'entrada, és bo per a l'anunci mateix, sobretot quan el producte anunciat és també el protagonista. Hi ha anuncis amb història, però que no funcionen perquè només acabes recordant l'anunci i no la cosa anunciada. En canvi, la Sònia entra en acció pinçant amb els dits gros i polze de la mà esquerra el cordill amb l'etiqueta i el cuot de l'espetec. És un cas clar d'espetec elidit. Pels indicis se sobreentén que l'espetec ha desaparegut en la imatge, però el background ens demostra que el cos del delicte havia existit anteriorment.

De la mateixa manera que en la literatura hi ha el gènere de la novel·la negra, en publicitat no tot ha de ser erotisme. I en la publicitat alimentària o pregastronòmica, tampoc. I així com Pepe Carvalho va maridar la detectivesca amb la gastronomia, la Sònia també. L'intent és bo: plantejament, nus i desenllaç. El resultat no ho és tant. Els culpables són tots, els sis membres restants de la família. I la desaparició de l'espetec es resol amb la comercialització del pack de dues peces. I, si cal, el de tres. De fet, és un cas que té a veure amb els jutjats de família, no amb la sala penal.

Diuen els fòrums que l'anunci en qüestió ha dividit la societat en dues parts. En una hi ha els defensors. Els que se senten identificats amb la situació. I també els propagandistes de les dietes saludables. Aquests ho tenen clar: un espetec de 180 grams a menjar entre set persones ha de durar com a mínim 24 hores; és a dir, uns 25 grams diaris d'espetec per persona. Apa! I us en feu un tip. En una altra part hi ha els detractors irats del relat. A mi, la crítica més argumentada que em fa el pes és la que té a veure amb el missatge urbà i pseudorural de l'anunci. Amb la decadència que significa el fet que en una masia senyorial hagin acabat menjant fuet prefabricat. I pizza retractilada per sopar.

També hi ha la qüestió de la gasiveria. S'explica que en els barris més benestants de Barcelona (potser no en diuen barris a seques, perquè no fa fer fi; sinó barris residencials, com si no ho fossin tots, de residencials, els barris, que va escriure Joan Fuster) no hi ha cansaladeries, sinó delicatessen. Els rics mengen poc perquè sempre segueixen una o altra dieta per aprimar-se o perquè, simplement, no tenen gana. La gana és de pobres. Dels pobres. I l'obesitat també. Així, la Sònia, perduda en la immensitat de la casa pairal entre els luxes quotidians, només ha destinat 1,75 euros a espetec; entre set persones: 25 cèntims per cap. I és que només es té el que s'estalvia.

I també hi ha la qüestió dels estereotips. Seguirem passant per garrepes perquè l'anunci té versió per al mercat exterior: “¿Quién se ha comido el espetec?” Llegim un fragment del que sortia publicat aquesta mateixa setmana al diari sevillà El Correo de Andalucía: “Esa mujer entra en mi casa y le da un ataque al corazón. Y eso que solo somos cuatro. En mi casa, que es una pura dentellada, un espetec y los tres dedos que lo sujetan dura el tiempo de sacarlo de la bolsa. Se oyen hasta ladridos, y no tengo perro.” I seguirem amb les pròpies formes de vida, que ja van retratar Els Esquirols fa més de quatre dècades: “Ja són aquí, ja han arribat, au, noia endreça el taulell, que aquesta gent de ciutat hem de deixar ben contents, negoci clar, negoci net, i amb una mica de sort ens ompliran el calaix, deixaran net el rebost.” A menjar de gust.