La crisi a l'eurozona

A finals de 2015 un nombrós grup d'economistes ortodoxos, al voltant del think tank europeu CEPR, han publicat un document i un llibre sobre “una visió de consens” de la crisi de l'eurozona. Resumint, arriben a la conclusió que la crisi de la zona euro no ha estat produïda per l'endeutament públic sinó per l'excessiu endeutament privat. Concretament per una clàssica aturada sobtada del finançament exterior al sector privat, que s'havia endeutat massa (amb grans dèficits exteriors) en alguns països. Es passa del boom a la recessió i els governs veuen disminuir els ingressos públics i han de donar suport a l'endeutament privat (per salvar els bancs) i, per tant, veuen augmentar el dèficit públic i el deute públic. Una inicial crisi d'endeutament privat i de balança de pagaments es converteix en una crisi de deute públic. Per tant, si la crisi no ha estat provocada per l'endeutament públic, la seva solució no podia ser la política d'austeritat, que ha pogut ser contraproduent, tot provocant un cercle viciós: les retallades han alimentat la recessió, la qual ha dificultat reduir el dèficit públic i ha fet augmentar el deute públic. Aquests economistes ho descobreixen una mica tard. La possibilitat i, fins i tot, la inexorabilitat d'una crisi del capitalisme per la inestabilitat de les finances privades va ser avançada per Minsky als anys setanta i vuitanta del segle passat. Que les crisis d'una unió monetària naixien en les finances privades ho van demostrar Frenkel i Rapetti el 2009. Sobre la crisi de la zona euro en aquesta línia hi han insistit, entre altres, Bagnai, Sapir, Nordvig, Lapavitsas i Flassbeck. I modestament jo mateix a Sortir de l'euro per sortir de la crisi? (2013). A més, que el problema no eren les finances públiques ja ho va dir el vicepresident del BCE (Constancio) el 2013 i el BCE a l'octubre de 2011 deia que “la crisi financera ha estat precedida per desequilibris financers entre els sectors privats d'alguns països de l'euro zona, creant una dicotomia entre els països que estaven generant excedents i els països que estaven generant dèficits en els seus sectors privats”.

No deixa de ser sorprenent que això ara ho diguin els que fins fa quatre dies (2013) defensaven el contrari a partir de la hipòtesi de la contracció fiscal expansiva o austeritat expansiva. És a dir, una disminució important de les despeses del govern que canviés les expectatives sobre la pressió fiscal i les despeses públiques farien créixer el consum privat i la inversió i donarien lloc a una expansió. L'austeritat no tindria res a veure amb la prolongació de la recessió o amb el fet que l'atur no disminueixi, ens deien. Una teoria que algun document de l'FMI ja posava en qüestió el 2011 i de forma més contundent el 2013.