Full de ruta
Sentit d'estat
Defensar Espanya fa temps que es va convertir en sinònim de conculcar els drets dels catalans i els principis democràtics
El sentit d'estat està sobrevalorat. Tenir sentit d'estat sempre ha estat un mèrit per pujar de categoria en política. Tenir sentit d'estat és entrar en un estadi superior, veure les coses des d'una perspectiva diferent i prendre decisions transcendents que no poden prendre la resta de mortals. El problema del sentit d'estat és que no és diví, sinó humà, i amb els humans ja se sap què passa, que encerten i s'equivoquen, que n'hi ha de bons i de dolents, de bona pasta i de mala llet, de constructius i de destructius, de respectuosos i honestos i de malparits sense escrúpols. Per això, en nom del sentit d'estat es pot, per exemple, loapitzar tot un sistema polític; es poden assumir els GAL, la calç viva i l'encobriment de la tortura; es pot canviar la Constitució en un cap de setmana sense debat parlamentari, majories qualificades ni referèndum popular; es pot consentir l'atac persistent a una llengua (el català), perquè hi ha un bé superior que és la llengua de l'estat (castellà); es pot protegir els interessos dels bancs i les empreses de l'IBEX per sobre dels interessos i els drets de la resta de ciutadans, i si cal es pot bombardejar la capital de Catalunya “almenys un cop cada 50 anys pel bé d'Espanya”, com deia el general Espartero. Violar drets humans, constitucionals o principis bàsics de la democràcia són danys col·laterals acceptables en l'exercici del sentit d'estat. O no; depèn de les conviccions, l'honradesa i la cultura democràtica de qui decideix. Fernández Díaz és un més de tots els que, en democràcia –perquè en dictadura no calia–, s'han amagat sota el paraigua del sentit d'estat per guillotinar drets i principis democràtics. Aquestes són les seves conviccions. Afortunadament ja és públic i la gent té dret a no votar-lo demà, però el problema per a Catalunya no s'acaba aquí, perquè de Fernández Díaz n'hi ha molts, impregnats d'aquest sentit d'estat que els porta a defensar la unitat d'Espanya, al preu que sigui, per damunt de la voluntat democràtica dels catalans. I l'única arma contra això és la determinació, la persistència i els vots.
