Pilotes fora

El dia que el Barça va guanyar la copa del Rei de futbol, amb el comandament vaig passar per TV3 quan ja s'havia acabat el partit. Les imatges mostraven una concentració de gent a la part alta de la Rambla de Barcelona –Canaletes, em penso que en diuen– on tothom cridava, tothom semblava content, hi havia com una bogeria col·lectiva i quasi tot era gent jove. En veure aquell desbordament anímic, aquells salts i esgarips, em preguntava com és que el futbol té aquesta capacitat de mobilització i produeix mostres d'entusiasme tan sonor, tan lluny de la indiferència, l'apatia i la fredor que suscita la política. És clar que no sempre ha estat així, i no fa pas tants anys que a Europa alguns líders polítics movien multituds molt més enceses i entusiastes que les de Canaletes, uns líders amb un nivell d'adhesió que feia venir pell de gallina, i que avui seria del tot impossible –esperem-ho, almenys.

Hi entenc molt poc, però he arribat a pensar-ne alguna cosa. En el futbol, a priori, no hi ha res matemàtic ni totalment previsible o segur, i això deu crear morbositat. La sorpresa salta i desvetlla alegries –o tristeses, és clar. El factor sorpresa em sembla important, com també ho deu ser el sentiment de pertinença a un grup o conglomerat que vol, desitja i s'entusiasma en comú. I en canvi els líders polítics han perdut el discurs i són incapaços d'atraure l'entusiasme de les masses. Exposen idees previsibles, les paraules són com el so d'un orinal esquerdat, amb prou feines si exhibeixen símbols i si n'exhibeixen semblen morts, moribunds o caducats.

Com que un servidor no és gens futbolero, sembla que hauria d'estar més per la política. Però tampoc: la política –vaja, vull dir els polítics de partit– m'avorreix sobiranament i ja fa temps que he tancat portes, abaixat cordes i plegat veles. Quant al futbol, tot molt bonic i molt cordial, però encara no m'han pas vingut ganes d'anar a veure un partit; no he estat mai al camp del Barça –i no penso pas anar-hi. I és que també sento i sospito que el futbol, per si mateix, pot donar alguna o algunes alegries, però no soluciona mai res. Per cert, aquesta és la segona vegada a la vida que escric sobre aquesta cosa. No sóc futbolero però alguna vegada en miro a la televisió, només els partits del Barça, amb condicionants: si marquen els altres, tanco i me'n vaig. Deia Voltaire que com més sants i bons minyons ens anem fent, més buits anem quedant, perquè no substituïm cap defecte eliminat per algun altre defecte o virtut. En política i en futbol, sempre em falten dinou euros i mig per tenir-ne vint.