Opinió

opinió

RUA: l'única sortida

Una opció vinculant
i admesa pel món seria el referèndum unilateral d'autodeterminació

L'anomenat “procés sobiranista”, tal com s'havia dissenyat fins a l'últim detall, ha entrat en un atzucac. Això ha posat sobre la taula dues opcions que han generat un debat encès entre opinadors i xarxes socials, entre l'anomenada “DUI” (declaració unilateral d'independència) i el que s'ha conegut com a “RUI” (referèndum unilateral d'independència), amb algunes variants i matisos que ara no vénen al cas. Sense oblidar l'opinió encara “oficial”, que cal seguir amb el procés previst i aprovar una constitució o una llei de transitorietat jurídica abans de proclamar la independència, o aquells que sostenen que el 9-N ja va ser un referèndum.

El debat revela, tanmateix, un elevat grau de confusió sobre el que realment està en joc. Es tracta de crear un estat sobirà amb la seva pròpia legalitat, que necessàriament ha de trencar amb l'existent a l'Estat espanyol. Per això mateix, el 9-N va ser una impressionant manifestació de protesta, però no un referèndum, ja que només es demanava l'opinió de la ciutadania. Per la seva part, el full de ruta “dels divuit mesos”, que intenta fer una transició “de la llei a la llei”, com la que va permetre a Espanya sortir del franquisme, podria ser útil en un context de reforma, però no en un escenari de ruptura, que aquí és inevitable. D'entrada, és ontològicament impossible aprovar una constitució i crear unes estructures d'estat sense abans haver trencat amb l'estat anterior: una constitució aprovada dins del règim autonòmic no serà res més que un estatut de màxims, en el millor dels casos. I, en segon lloc, és convenient recordar que l'operació d'enginyeria jurídica que don Torcuato i els seus van fer el 1977/78 va ser possible gràcies al consens de la immensa majoria dels poders públics i fàctics, interiors i exteriors, en la necessitat de posar fi al franquisme. No és aquest, certament, el cas del procés independentista català, que s'ha d'enfrontar a l'animadversió del govern espanyol. Això explica per què el full de ruta està en el punt que està. Les mesures que planteja haurien necessitat la complicitat, o almenys la tolerància, del govern espanyol. Rajoy i el seu executiu ho saben, i per això mateix han aplicat l'estratègia més eficaç per boicotejar-lo, el tancament absolut a qualsevol concessió. Estratègia que no variarà substancialment sigui quin sigui l'inquilí o inquilina de La Moncloa.

En aquesta tessitura, alguns plantegen que el Parlament de Catalunya aprovi una resolució declarant unilateralment la independència. El problema és que, perquè aquesta resolució fos eficaç, caldria que el Parlament controlés efectivament tot el territori català. I, com tots sabem, existeixen i actuen a Catalunya nombrosos organismes estatals (de la Guàrdia Civil a la Seguretat Social, passant per Hisenda i l'exèrcit) i fins i tot entitats privades que, amb tota seguretat, ignorarien la resolució del Parlament proclamant la independència. Catalunya no és Kosova, on pràcticament no hi havia administració sèrbia quan es va proclamar la independència, i per això mateix no es pot fer a Catalunya una DUI com la de Kosova, això deixant de banda l'escenari bèl·lic en què va tenir lloc. I encara hi afegiria que, en un supòsit com aquest, les accions que emprengués l'Estat espanyol per “restablir l'ordre constitucional i la integritat territorial” serien aplaudides per la comunitat internacional. Sorprèn, per tant, que aquells que diuen que el referèndum unilateral no es pot fer “perquè està prohibit”, defensin en canvi, l'opció de la DUI.

Per això mateix, la declaració unilateral d'independència només pot ser viable amb un referèndum d'autodeterminació, mecanisme acceptat per la pràctica internacional en nombrosos casos. L'anomenada Comissió de Venècia del Consell d'Europa ha fixat uns criteris que permeten acreditar els requisits mínims necessaris per reconèixer la legalitat d'un referèndum i acceptar el seu resultat. D'acord amb aquests criteris, la convocatòria, l'organització i els efectes del referèndum –que hauria de ser vinculant– haurien d'estar especificats en una llei del Parlament de Catalunya i s'haurien d'encomanar a un organisme imparcial, amb representació de totes les parts implicades, favorables i contràries a la independència. No hauria de ser, doncs, el govern de la Generalitat, sinó aquest organisme el que organitzés el referèndum en tots els seus aspectes, inclosos els logístics i de personal. Si es fes així, el resultat del referèndum seria vinculant i la comunitat internacional l'acceptaria. I llavors, si el resultat és favorable a la independència, correspon al Parlament proclamar-la. I és a partir d'aquest moment que caldria aprovar la llei de transitorietat jurídica, primera llei del nou estat, que garantirà la continuïtat dels drets de la ciutadania i les normes aplicables en aquell moment, fins que s'aprovi la nova constitució i les normes que la desenvolupin.