Política

GEMMA CALVET

jurista

La confiança en un vincle

La qüestió de confiança implicarà creure en l'escenari compartit i creure en un lideratge que s'exposa a ser examinat i revalidat
El solemne tràmit parlamentari d'avui permet que el centre neuràlgic retorni al fet i al moment polític transcendent que viu el país entorn a l'horitzó de la independència

La qüestió de confiança d'avui és un punt d'inflexió clar per al procés i ha de ser interpretat bàsicament en clau del qui va portar la iniciativa: el president Puigdemont. Un president que, com ell recorda sempre, va entrar a assolir la més important responsabilitat política del nostre país a partir d'un escenari de sacrifici del que va ser el seu mentor, el president Mas, i després d'uns mesos d'agonia pel pacte que la CUP i Junts pel Sí van poder trenar. Una agonia viscuda i interpretada per la ciutadania com un risc per la unitat i com una interrupció de la capacitat de sumar i de crear procés cap a la independència de manera comuna. D'alguna manera, la figura de Puigdemont va guanyar carisma en acceptar el risc, en la seva proposta d'aquest escenari de revalidació, quan els pressupostos del temps de la Transició no van ser aprovats per la CUP. Avui li permet legitimar a nivell col·lectiu el seu lideratge i també reforçar, per una banda, els vincles interns del que són les forces polítiques independentistes al Parlament de Catalunya, les que conflueixen a Junts pel Sí i la CUP, i per l'altra, apropar-se novament a tota la ciutadania que any rere any surt al carrer.

L'objecte del solemne tràmit parlamentari d'avui permet que el centre neuràlgic retorni al fet i al moment polític transcendent que viu el país entorn de l'horitzó de la independència. El vincle dels grups parlamentaris amb el president del govern serà també el mirall del vincle de la ciutadania amb la política i amb el procés. No poden sorgir receptes màgiques d'un escenari absolutament crispat per l'ofensiva de l'Estat en l'immobilisme i la involució democràtica. Amb la presidenta del Parlament amenaçada i les querelles contra els càrrecs de Convergència que van tirar endavant el 9-N, és evident que la unitat independentista és un clam social. I que aquesta unitat sigui capaç d'obrir-se als defensors clars del dret al referèndum, amb calidesa i conviccions democràtiques, donen marge, encara que simbòlics, a ampliar els vincles. Confiar vol dir creure en l'altre. Confiar significa establir dinàmiques de reciprocitat compartida. Confiar implica emprar paraules d'apropament i excloure l'ofensa. Confiar implica capacitat d'escolta. Confiar és un verb que incorpora actes i conviccions. I tot això, en política –no ens enganyem– no és gens fàcil.

És per això que aquesta qüestió de confiança es pot convertir en un moment clau pel procés català. Un procés que els que ens sentim realment independentistes ens estimem. Perquè és un camí sòlid, que ve de la gent i que el condueix la gent. Un camí viu, perquè es va definint des d'una clara pluralitat política com a patrimoni col·lectiu i una complexitat que ve dels partits que volen “guanyar”. No es tracta de fer-ho bé, sinó de ser-ne conscients. Aquesta consciència ens pot aportar la saviesa de trobar en cada pas la manera d'avançar. La qüestió de confiança implicarà creure en aquest escenari compartit i creure en un lideratge que s'exposa a ser examinat i revalidat.

Les posicions d'avui passaran a la història en clau de responsabilitat individual i resultat col·lectiu. La demanda que podem fer és alçada de mires, aprenentatge del camí fet i, sobretot, convicció en què la independència la podem fer possible, resistint i plegats. El fet democràtic ens aixopluga.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.